Computerspiele Museum de Berlín: la nostàlgia pels videojocs feta museu

Computerspiele Museum de Berlín: la nostàlgia pels videojocs feta museu
Berlín / Emili Vinagre

Computerspiele Museum de Berlín: la nostàlgia pels videojocs feta museu

Emili Vinagre
Emili Vinagre
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge
És més que probable que el noi que s'atansa a l'expositor encara no hagi complert ni tan sols vint primaveres. Comprensible, doncs, l'expressió del seu rostre, entre encuriosit i rialler, quan observa l'aparatosa caixa de plàstic negre objecte de la seva atenció. Llueix una franja de color marró -imitació de fusta- en el frontal i la culmina una ranura per sobre de la qual es pot llegir: "Video Computer System". "Video Computer System?", sembla preguntar-se incrèdul aquest jove, que, per la seva edat, gairebé haurà nascut amb una consola de nova generació a sota el braç. Definitivament, aquesta caixa de plàstic negre pertany a una altra època. I a una altra generació. De fet, ens hem de remuntar a l'any 1977, quan la llegendària Atari va treure al mercat la no menys mítica consola Atari 2600. Una peça per a nostàlgis i, per descomptat, fanàtics dels videojocs.

Una peça que s'exposa al recentment inaugurat Computerspiele Museum (Museu de Jocs d'Ordinador) de Berlín. No és el primer museu d'aquestes característiques que obre al món, però sí que és l'únic que es manté en funcionament. I, a diferència d'altres mostres que tracten el fenomen dels videojocs de forma col·lateral en el marc d'exposicions més àmplies, el Computerspiele Museum de la capital alemanya se centra exclusivament en el mig segle de vida dels jocs d'ordinador, a partir d'una de les col·leccions més importants del món: 14.000 jocs, 2.300 aparells i 10.000 documents escrits disposats al llarg de 670 metres quadrats d'exposició. En ple centre de la capital alemanya, al número 93 de l'avinguda de Karl Marx, a escasses estacions de metro de l'Alexanderplatz.

Un museu que no ha estat concebut "en cap cas com un temple per als fanàtics dels videojocs", assegura el seu director, l'Andreas Lange. És a dir, no pas per a ell. Perquè la dèria de l'Andreas Lange amb els videojocs ve de lluny. De fet, ja l'any 1997 va obrir una galeria on va començar a acumular les peces de la seva col·lecció particular. Peces que compartia amb els visitants, convertits en espontanis jugadors. La falta de suport per part de les institucions, però, va conduir, quatre anys més tard, al tancament del museu. Una dècada després, la insistència personal de Lange i l'aparició del finançament necessari -amb menció especial als fons de cohesió de la Unió Europea- han permès reprendre el projecte. Això sí, ampliat i millorat. No només hi ha espai per contemplar autèntiques peces de museu amb les quals jugadors de totes les generacions poden retrobar-se i rememorar hores i hores de vici més o menys recents. El Computerspiele Museum també analitza el fenomen dels videojocs des de múltiples punts de vista: com a evolució d'altres formes d'expressió audiovisuals, com el cinema i la televisió; com a culminació tecnològica de l'etern desig humà de viure en móns virtuals, i, fins i tot, com a via per canalitzar l'esperit competitiu de l'ésser humà. Tampoc no hi falten les referències als problemes derivats de l'addicció, així com reflexions ètiques sobre una activitat en la qual, a diferència de la vida, el jugador acaba guanyant massa sovint.

Perspectives, totes, molt lloables. Però la realitat és que la immensa majoria dels visitants no paguen els 8 euros que costa l'entrada per rebre classes d'antropologia. L'objectiu és, com no podia ser cap altre, jugar. Bé, jugar i recordar. Els més veterans, observant una autèntica relíquia: la Brown Box, de l'any 1969, i considerada "la mare de tots els videojocs". Un prototip que tres anys més tard es convertia en la Magnavox Odissey, la primera videoconsola de la història. Amb un reguitzell de jocs: futbol, geografia, tenis, esquí... tots, no cal dir-ho, d'una senzillesa extrema. De fet, els jocs no disposaven de so i els jugadors, fins i tot, havien de memoritzar les seves puntuacions.

Però al Computerspiele Museum hi ha records per a totes les edats. Per exemple, per a aquells que, a la dècada dels 70, van gaudir de jocs mítics com "Dungeon", "Gunfight" i "Adventure". Jocs als quals "ET", "Pac-Man" o "Super Mario Bros", ja a les acaballes de la dècada dels 80, van agafar-los el relleu. En paral·lel, el maquinari també va anar progressant a marxes forçades. Models com el Commodore 2001 -amb cinta de casset!-, l'Amiga CD32 o videoconsoles de marques tan llegendàries com Sega i Spectrum conviuen amb els aparells més recents: PlayStation, Dreamcast, Xbox o la Wii. Els visitants també tenen l'oportunitat de gaudir de les màquines de videojocs a monedes. Amb títols inoblidables, com "Space invaders", amb aquelles files d'extraterrestres acostant-se perillosament a la nostra nau mentre intentem destruir els invasors a cop de raig làser. Nostàlgies al marge, però, no cal que ens enganyem. Grans i petits, joves i vells, es concentren, sobretot, davant una enorme pantalla amb un videojoc que cal jugar equipat amb unes ulleres de tres dimensions. I és que, potser, quan parlem de videojocs, qualsevol temps passat no va ser necessàriament millor.

ÀUDIOS RELACIONATS