Complots i guerra civil al Vaticà

Benedicció "Urbi et Orbi" del papa Francesc a la plaça de Sant Pere

"Quatre anys d'ensurts, de recels, de complots. Quatre anys també de canvis d'estil, de bronques i perquè no dir-ho també, d'esperança"

Així em resumia fa uns dies un destacat membre de la cúria vaticana el tens període que s'ha viscut a la Santa Seu des que el 13 de març del 2013 , Jorge Mario Bergoglio va ser elegit per comandar l'Església Catòlica.

L'huracà Francesc vol arribar a tots els racons de l'Església però al Vaticà troba portes tancades a pany i forrellat. Unes portes rere les quals des de temps secular es preserven no només les essències doctrinals més inalterables, sinó també molts privilegis i pràctiques que res tenen a veure amb els principis de senzillesa, honestedat i coherència que el Papa considera imprescindibles.

Perd a dins el que guanya fora

L'estil Bergoglio, tan allunyat del que era fins fa quatre anys el pontificat, ha impregnat el món de trencadores formes de comunicar i dirigir que sacsegen el paradigma del lideratge tradicional. Francesc s'ha convertit en un líder moral i ètic amb una influència i respecte que supera amb molt la barrera dels 1.200 milions de catòlics.

Quan pregunto per com veuen l'actual Papa els líders musulmans, jueus o d'altres confessions cristianes, puc captar sempre un gran respecte i admiració per la seva figura al marge de les lògiques divergències doctrinals. El mateix passa amb agnòstics que l'admiren mentre dubten fins i tot que sigui un autèntic reformista.

Francesc és una personalitat respectada. El seu carisma mediàtic, la proximitat i un llenguatge entenedor - gairebé construït per a Twitter- ajuden a conformar un personatge global que, en un món de banalitat extrema, val la pena escoltar.

Un respecte i estimació externa, que a dins dels murs vaticans, el papa perd. El capital que acumula fora es dilueix pels pals a les rodes que molts estan disposats a posar en el trajecte per tirar endavant unes reformes que van al ralentí.

"Parole, parole, parole..."

Són molts els catòlics de base i gent compromesa com "Som Església", "Església Plural", etc. els que han començat a expressar dubtes sobre les esperances generades. Ho fan des de la perspectiva del suport al papa però conscients que les reformes no prosperen.

Són molts, cada cop més els que afirmen – alguns amb pena i d'altres amb una certa eufòria - que, com la cançó italiana, tot queda en "parole, parole, parole".

Hi ha cardenals que cada cop més, gairebé públicament, es penedeixen d'haver votat pel seu company argentí. Però aquests ho fan per altres motius, la majoria d'ells veuen en alguns conceptes del pontífex, problemes teològics insalvables o be una ambigüitat "perillosa".

El que és cert de tot plegat és que Bergoglio potser ha comès molts errors en les batalles perdudes del sínode i no ha calculat el poder dels que s'oposen als seus canvis, el que ell qualifica de "resistències malèvoles". Batalles perdudes que no signifiquen en absolut perdre la guerra.

No es pot oblidar que Francesc és un home de formació jesuítica capaç de revertir les coses i transformar les derrotes en victòries. Una formació jesuítica que li permet afrontar les dificultats amb una profunda reflexió, l'estratègia calculada i un esperit de sacrifici important.

El Bergoglio més enèrgic

Si el consens no funciona – com ha intentat – no hi ha dubtes que Bergoglio anirà per una via més taxativa. Ja ho ha fet, enviant el cardenal ultraconservador Raymond Leo Burke a una illa del Pacífic, a 12.000 quilòmetres del Vaticà.

El nord-americà Burke – que és considerat com l'home del president Trump al Vaticà - havia comandat diversos complots per avortar els intents de reforma de Francesc. Considera que l'Església navega sense timó, que l'Islam s'apoderarà del món i ha arribat a amenaçar de declarar el papa heretge. És un dels quatre cardenals que va firmar una carta que exigia a Francesc que aclarís cinc dubtes sobre l'exhortació apostòlica postsinodal "Amoris Laetitia". En el text s'afirmava que els divorciats tornats a casar són adúlters i que no poden rebre la comunió com el Papa vol. "L'argentí" (com li diuen molts a dins del Vaticà) ni tan sols ha contestat.

La comunió als divorciats i amb una menor mesura l'acolliment als homosexuals, han provocat un daltabaix en els sectors més immobilistes que l'acusen d'obrir les portes perillosament al relativisme. Per aquests i altres temes el papa ha de litigar molt sovint a dins de casa amb el totpoderós cardenal Gerhard Ludwig Müller, prefecte de la Congregació de la Fe. La rigidesa del guardià de les essències doctrinals, topa cada dia amb un tossut argentí que vol flexibilitzar les normes, apropar-se a cristians i ortodoxes com a membres d'una mateixa família i buscar consens amb musulmans i jueus.

Els ultres van "a totes"

Del que no hi ha dubte és que Bergoglio ha posat en marxa els rellotges que al Vaticà estaven aturats o fins i tot feien marxa enrere durant els pontificats conservadors de Joan Pau II i Benet XVI.

Però això té un cost. Si el conservadorisme es va aconseguir carregar els principis aprovats en el Concili Vaticà II, 50 anys després el mateix sector renega d'un papa reformista que vol recuperar les esperances generades en una Església més col·legiada... catòlica, apostòlica però menys romana i més universal.

Entre els contraris a la reforma hi ha l'actiu sector interior que es refugia a la cúria vaticana i un bel·ligerant front exterior format per organitzacions catòliques ultraconservadores acostumades a influir i que ara són bandejades pel pontífex.

La cúria dels privilegis

A la cúria, la batalla és teològica – com ja hem vist – però també personal. Són molts els cardenals i alts càrrecs vaticans que veuen amenaçades les seves zones de confort. Si el papa viu en una habitació a Santa Marta que no arriba als 50 metres quadrats, comencen a grinyolar els privilegis dels sumptuosos apartaments i palaus... la vida de luxe que el Papa ha definit com a "mundana i allunyada de l'Evangeli".

La majoria de la cúria ha dit privadament que no pensa renunciar a aquests luxes que consideren que formen part de l'ADN del càrrec que ostenten. La renúncia per a ells seria caure en la indignitat. Claudicar seria acceptar que l'"outsider" argentí els ha vençut. Però si és cert que en els dos últims anys l'ostentació de les festes s'ha aparcat, i molts que arribaven a la feina en limousines, Audis o Mercedes, ara ho fan amb taxi.

L'inquietant tuit del desembre del 2015 de Francesca Chaouqui, condemnada pel robatori i filtració de documents vaticans, no deixa massa espai a les especulacions.

" Molts al Vaticà volen mort al Papa Francesc. M'ho ha dit un cardenal. El Papa passa però la cúria continua"

La reforma d'aquesta cúria, que Francesc ha definit sense pèls a la llengua com "la lepra de l'Església", ja ha deixat clar que continuarà peti qui peti, però... "Els perills estan ben amagats i conspiren als salons del Palau Apostòlic", em deia fa uns mesos un alt càrrec que confia en la capacitat de l'argentí de maniobrar i seguir salvant esculls.

Les ordres del papa que els bisbes ignoren

A fora dels murs vaticans no hi ha treva. S'ataca al papa des del primer dia. Legionaris de Crist, neocatacumenals , "kikos", Comunió i Alliberament, alguns membres de l'Opus Dei... reagrupen forces i en alguns casos fan una guerra oculta a través de xarxes socials, mitjans afins, webs i blogs. Aquests sectors mobilitzen, a més, els seus bisbes perquè certes ordres que arribin del Vaticà, siguin ignorades o es dilati en el temps l'aplicació.

La campanya de la contrareforma no ha estalviat recursos, però tampoc és públicament d'alta intensitat: han llençat rumors sobre un suposat tumor cerebral del papa per atribuir-li incapacitat mental i en les últimes setmanes han distribuït exemplars falsos del diari oficial "L'Osservatore Romano" amb informacions que desacrediten el pontífex. Als carrers de Roma, per primer cop a l'historia, han aparegut cartells que acusen Francesc de reprimir els seus rivals qualificant-lo de poc misericordiós.

La bomba de la pederàstia

El Papa ha estat taxatiu i clar amb els casos d'abusos sexuals per part de sacerdots. Ha dit clarament que "són la vergonya de l'Església", però al Vaticà es continuen protegint clergues abusadors i càrrecs que els encobreixen.

Francesc va crear el 2014 una comissió de tutela de menors, coneguda com antipederàstia, que en els tres anys de funcionament s'ha reunit en comptades ocasions. Segons ha denunciat una víctima, que en formava part i ha dimitit, Marie Collins , la comissió no compta amb recursos per fer res i el que és més greu, la cúria no col·labora. En resum serà difícil que – tal i com volia el Papa – d'aquí sorgeixi una dura normativa per evitar que nous casos d'abusos es tornin a repetir.

En aquests moments hi ha dubtes que fins i tot el "motu propi" (decret papal) que obligava a dimitir als bisbes que encobreixin sacerdots pederastes s'acabi per aplicar.

La bomba de la pederàstia que es va iniciar en el pontificat de Joan Pau II amb l'encobriment i protecció vaticana de sacerdots culpables, va esclatar durant el mandat de Benet XVI, que va expulsar sacerdots i decretar la tolerància zero.

Els efectes devastadors de la deflagració arriben al pontificat actual. Francesc, no només expulsa els clergues criminals sinó que vol que la justícia civil també els processi. Però tot això és i serà insuficient si hi ha al Vaticà i als bisbats qui considera que aquesta greu problemàtica és una qüestió menor que cal seguir amagant.

La paciència que s'acaba

El cas Vatileaks 2 demostrava fins a quin punt el papa argentí desconeixia moltes de les coses que passaven a pocs metres de la residència Santa Marta, on ell viu a dins del Vaticà. Escàndols econòmics d'envergadura com els milions que anaven a parar a la cúria i que formaven part dels fons per obres de caritat.

Eren els primers mesos de pontificat i ell tot just havia ficat les mans a l'IOR, la Banca Vaticana, perquè deixés d'exercir com un fosc paradís fiscal.

Ara ja ha tingut temps de conèixer tot com va i qui és qui a les principals instàncies de la Santa Seu. Sap amb qui pot comptar i amb qui no.

L'argentí no vol dividir més l'Església però també s'ha convençut, fa molts pocs mesos, que consensuar reformes amb l'immobilisme és una tasca impossible. La paciència potser s'ha acabat i comença a tirar pel dret. Ho farà a l'estil Bergoglio, amb astúcia i una aparent delicadesa. Les amenaces de cisma per part de sectors ultres creixen i tot plegat ja passa de semblar una broma de mal gust.

El futur està sembrat?

Francesc compleix 4 anys al capdavant d'aquesta institució mil·lenària amb una popularitat global sense fissures i aquest aspecte també fa difícil als sectors ultraconservadors un enfrontament directe i el trencament de la regla d'or eclesial que implica l'obediència al summe pontífex.

"Al Vaticà hi ha complots preparats i gent disposada a tot – em deia el gener passat un membre d'un dicasteri important – però els esforços més destacables són per preparar el futur. Es confia molt en l'efecte pèndol que ha mantingut l'Església des de fa 21 segles."

I el futur es dibuixa ple d'interrogants per un pontificat immers en temps convulsos i plens d'incerteses i populismes. Els equilibris són difícils pel papa argentí, obligat a canviar el seu entorn immediat i a conviure també contra una tendència de secularització global i la irrupció de fenòmens populistes a l'estil Trump, Le Pen o Putin que dibuixen un panorama internacional radicalment diferent al que fins ara coneixem.

El papa Francesc ha sembrat la llavor d'un canvi a contracorrent. Nomena cardenals afins a les reformes amb capacitat de vot i molts d'altres de sectors conservadors de més edat i que en un futur conclave no podran votar el seu successor. És conscient que a l'Església hi conviuen sensibilitats diferents i per això sorprèn que cultivi la simpatia cap els represaliats teòlegs de l'alliberament, mentre reintegra els cismàtics ultres lefrevistes de Sant Pius X, partidaris d'un catolicisme preconciliar.

Diuen els que el coneixen de prop, com el seu amic argentí el rabí Abraham Skorka, que, al Vaticà, Francesc el que més enyora és "callejear " com feia a Buenos Aires. Però també els coneguts de l'exarquebisbe, en veu baixa, t'expliquen que Bergoglio no és un revolucionari, ni molt menys un marxista, com pretenen alguns dels seus detractors. Ell va beure i viure l'esperit del peronisme, del justicialisme tan poc classificable, i que és una confusa barreja de populisme i ideologia. D'aquí neixen molts dels postulats d'un Papa que intenta expulsar els mercaders del temple i recuperar un cristianisme primerenc. No ho té fàcil. La Guerra Civil ha esclatat.

Un Papa filipí?

El futur ha de recollir les llavors sembrades ara o deixar-les assecar. L'actual cardenal i arquebisbe de Manila, Luis Antonio Tagle, deia fa uns dies que "Francesc sap que no podrà completar la seva reforma", que ha de prioritzar coses i ho fa. També ha dit que "no hi ha res que no pugui ser qüestionat en un futur".

Són molts els experts vaticanistes que han apuntat al cardenal Tagle com un possible successor de Bergoglio. És simpàtic, moderat i compromès amb les reformes de Bergoglio. El mateix Francesc , bon amic seu, ha dit que "el futur de l'Església és a l'Àsia". També l'ha nomenat president de Càritas Internacional, l'organisme més proper a la idea d'"una Església pobra al servei dels pobres" com ha dit el mateix Papa que ha de ser la institució.

Si serà o no filipí el futur papa ja ho veurem. El que sí que és cert és que "l'argentí" ha deixat ja una manera de fer i d'actuar diferent, inusual. Ara cal veure encara si la seva petjada tindrà un contingut històric.

Woody Allen va dir un dia: "M'interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida".