Com és la vida sota Estat Islàmic? Com s'organitza la societat?
Veïns dels barris alliberats de Mossul ens expliquen com han sobreviscut a un calculat règim de terror
Els soldats iraquians i les milícies xiïtes avancen cap a la ciutat vella de Mossul, on hi ha milers de civils atrapats, encara sota poder d'Estat Islàmic. Més de cinc mesos d'ofensiva estan devastant la segona ciutat de l'Iraq, amb una població similar a la de Barcelona. Milers de persones n'han fugit, i les agències humanitàries es preparen per atendre unes 300.000 persones més en el final de la batalla.
El suplici dels civils de Mossul va començar molt abans d'aquesta batalla, amb la proclamació en aquesta ciutat del califat d'Estat Islàmic el juliol de 2014. L'enviada especial de TV3, Txell Feixas, ho ha viscut in situ. Les restes d'una casa, en un barri alliberat de l'oest, constata l'empremta violenta dels jihadistes. Ni Sadam Hussein ni els nord-americans hi van poder posar els peus. Estat Islàmic va mostrar la seva cara més cruel, com explica un dels testimonis:
"No estàvem autoritzats a sortir de Mossul. Si volies fer-ho, havies de deixar dues persones com a garantia. I si no tornaves, es quedaven el teu cotxe."
No es podia fumar ni mirar la televisió. Tampoc escoltar música o llegir. Rutines de vida castigades amb la mort. Un codi que Estat Islàmic predicava sense donar exemple:
"Ells tenien mòbil, tenien internet, tenien de tot. Per a ells estava permès. Per a nosaltres estava tot prohibit!"
Gairebé no tenien llum ni aigua. El menjar escassejava perquè primer s'abastien els milicians. També per a ells eren els llocs de treball.
En un carrer hi podien conviure famílies sunnites, kurdes i cristianes. Les dones han patit més Estat Islàmic. Les volien vestides com corbs, totes de negre. I si el nicab no cobria alguna part del cos, els jihadistes tenien una màquina macabra que la mossegava com a càstig. El gènere femení era invisible, afirma una veïna:
"Si una dona no tenia parents masculins al seu costat no podia sortir al carrer."
La celebració dels casaments estava prohibida. Encara recorda el de la seva filla: en secret i sense poder aplaudir ni riure en el convit, a casa, on es reduïia la vida:
"No deixaven que s'instal.lés televisió per satèl·lit a cap casa. No volien que veiéssim les posicions de l'exèrcit i com s'aproximaven a Mossul."
Tots ells estaven atrapats entre el terror i la desinformació.
