ANÀLISI

Catorze mesos de setge. Per Agustí Alcoberro, director del MHC

Agustí Alcoberro és director del Museu d'Història de Catalunya.

Actualitzat
El 9 de juliol del 1713, la Generalitat de Catalunya, atenent a l'acord pres a la Junta General de Braços (o Parlament del Principat), va publicar la crida a la resistència del país. Com van recordar aleshores els diputats i oïdors que dirigien la institució, estava en joc "la conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que nostres antecessors a costa de sa sang gloriosament alcançaren, i nosaltres devem així mateix mantenir".

Dues setmanes més tard, el 25 de juliol, les tropes borbòniques van iniciar el setge de Barcelona. En aquell moment, la resistència només comptava amb el cap i casal i les fortaleses de Cardona i Castellciutat, a banda de les forces irregulars de fusellers repartides pel territori.

El govern del país es va estructurar aleshores a un triple nivell. D'una banda, la Conferència dels Tres Comuns (formada per la Diputació del General o Generalitat, el Consell de Cent i el Braç Militar) es va fer càrrec de les grans decisions, va enviar ambaixadors a les capitals aliades i agents a Mallorca i a altres territoris en mans de Carles III. Un segon nivell de govern, de caràcter més pròpiament executiu, va recaure en la Junta dels Trenta-sis, votada per la Junta General de Braços. Els seus acords es publicaven en nom de la Diputació del General. Aquesta junta va ser substituïda el 26 de febrer del 1714, però, per una altra junta de vint-i-quatre membres que depenia exclusivament del Consell de Cent. Finalment, el govern militar es va organitzar en una Junta Secreta, que va actuar de manera estretament vinculada al general comandant de la plaça, Antoni de Villarroel. El 2 d'octubre del 1713 es va incorporar a la Junta Secreta, en qualitat d'agent secret imperial, Joan Francesc Verneda, cunyat de Ramon de Vilana-Perles, marquès de Rialp, que a Viena era secretari del Consell d'Espanya.

La desproporció entre les forces assetjades i ocupants va resultar evident, i fins i tot va tendir a créixer al llarg dels catorze mesos de setge. Així, el setembre del 1714 l'exèrcit de les Dues Corones va disposar d'uns cent mil homes repartits per tot el país, la meitat dels quals envoltaven la capital. Per contra, la resistència disposava d'uns efectius molt més migrats. Segons el recompte de F. Xavier Hernàndez i Francesc Riart, els defensors havien assolit, en iniciar-se el setge, la xifra de 19.120 homes; d'aquests, 3.430 eren fusellers de muntanya, o tropes irregulars, i 4.700 eren civils enquadrats a la Coronela, o milícia urbana de Barcelona. Els cossos regulars tot just sumaven aleshores 7.590 homes. Aquestes xifres es van reduir dràsticament en els mesos següents.

Des del punt de vista militar, els primers mesos del setge van estar marcats per l'intent de les tropes borbòniques d'acostar les peces d'artilleria a la ciutat, amb la construcció de defenses de caràcter permanent, i per les accions dels assetjats per evitar-ho. Des de Barcelona es va organitzar una potent expedició que va recórrer una gran part del país, sota les ordres del diputat militar Antoni de Berenguer (9 d'agost – 5 d'octubre), que va fracassar. Durant els mesos de gener – març del 1714 es va produir la revolta de les Quinzenades, que va alçar una gran part del país contra els nous impostos borbònics i que va ser sufocada en un autèntic bany de sang.

El 3 d'abril del 1714, l'exèrcit borbònic va iniciar el bombardeig de la capital des d'una bateria ubicada al Clot. Però el bombardeig més sistemàtic i cruent va començar el 23 de maig, pocs dies després de l'ocupació del convent dels Caputxins, i es va prolongar fins al 19 de juny. Durant aquest període la població civil va haver d'instal·lar campaments improvisats a la platja de la ciutat i a la falda de Montjuïc. Al llarg del setge, la ciutat va rebre més de 30.000 bombes.

La fase definitiva del setge es va iniciar el 6 de juliol, amb la incorporació del duc de Berwick, que va arribar amb un important contingent militar francès. Els dies següents, es va estrènyer el setge marítim, mentre l'ofensiva de l'artilleria es va centrar en la zona nord-est de la ciutat. Els canons i morters es van abraonar sobre les muralles d'aquest àmbit, entre els baluards del Portal Nou i de Llevant, tot aconseguint obrir-hi grans bretxes. Mentrestant, els operaris auxiliars no van parar de treballar-hi de nit, tot obrint trinxeres en zig-zag que permetien l'acostament a la plaça dels canons i de la infanteria i la col·locació de mines sota els baluards. Per la seva banda, els defensors van protagonitzar diverses sortides, amb l'objectiu d'hostilitzar les obres. Les tasques de reforç i reconstrucció de la muralla van ser acompanyades amb la construcció d'una segona línia defensiva interior.

Si bé els primers assalts borbònics van ser rebutjats (12-14 d'agost), l'assalt de l'Onze de Setembre va resultar imparable. L'assalt es va iniciar a quarts de cinc de la matinada. A les tres de la tarda van començar les negociacions per a la capitulació, que finalment es va produir l'endemà. Les tropes borbòniques van entrar a Barcelona el 13 de setembre. El 18 va capitular la guarnició de Cardona, el darrer punt resistent del Principat. Segons Santiago Albertí, la jornada de l'11 de setembre es va saldar amb 6.850 baixes (morts i ferits) entre els assetjats i uns 6.000 entre les forces ocupants.

VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut