ANÀLISI

Capicua

Un gol encaixat en el primer minut del partit i un altre en el temps afegit van castigar el Barça en la seva estrena a la Champions. Valen el mateix que en un altre moment, però tenen un significat diferent que ha obert una petita ferida blaugrana. El Milan va obrir i va tancar la nit amb el mateix element, el gol, en les dues úniques rematades de perill de tot el partit.

Enllaç a altres textos de l'autor

Ricard Torquemada

Periodista i analista en les transmissions dels partits del Barça a Catalunya Ràdio.

Actualitzat
No va tenir res a veure amb el partit de Lliga contra la Reial Societat, on va fer oposicions per deixar-s'hi algun punt, perquè el Barça va viure al camp del Milan, va tenir la pilota, no va deixar sortir l'equip d'Allegri i va utilitzar Messi com el factor desequilibrant. Ara bé, la tendresa defensiva col·lectiva en la primera jugada de Pato per l'eix de l'atac i un salt impactant de Thiago Silva contra la zona en un córner van ser dos arguments majúsculs que van pesar tant com tot el pla barcelonista.

Guardiola, pessigat per les lesions en la zona central de l'última línia, està fregant l'excés amb la decisió de situar Busquets com a central i Keita com a migcentre. Ni l'africà és capaç de barrejar-se en espais reduïts com ho fa el de Badia, ni el català és tan ràpid com el malià en la correcció dels espais. El primer gol del Milan va assenyalar Busquets, que no va poder perseguir la potència de Pato després que Mascherano es precipités en la sortida. No pot fer més perquè les seves condicions no l'hi permeten, però és qui tanca i la seva versió com a central queda tacada, mentre que l'equip agrairia la seva participació al migcamp.

Tot i això, l'equip de Guardiola té una mentalitat competitiva privilegiada. Malgrat que el partit estava remogut, va plantar-se al camp del Milan, va obligar els italians a simplement sobreviure i va delegar el desequilibri en un extraterrestre com Messi. La seva imaginació i ambició van parir un gol, on va passar per on les lleis de la física ho prohibien per convidar Pedro a la rematada. Malgrat que el Barça no injectava amplitud per l'esquerra, no ocupava els espais convenientment per fer circular la pilota a la velocitat adequada, Busquets i Mascherano patien els efectes secundaris del gol rebut i Iniesta es trencava, aixafava el Milan per intensitat i coneixement del camí.

Un gol de Villa a la segona part, en un gran xut de falta, va desencallar el marcador tot i que també va ser el senyal que va confondre el Barça. Va tornar a oblidar la porteria rival, com dissabte a Sant Sebastià, ajudantse-se en el convenciment que l'administració de la possessió i l'espera pacient de més oportunitats dibuixaven l'escenari ideal per firmar la victòria. Sense avís previ, el Milan es va aliar amb el destí per acabar com havia començat, traslladant el campió d'Europa a un estat de frustració sense solució. Un accident, sí, però amb la responsabilitat particular de no haver après la importància de continuar tenint la porteria rival com una meta, no com una simple possibilitat.

El Barça va patir el verí d'un capicua capriciós que el pot ajudar a recordar que ha de cuidar alguns detalls per arrodonir el seu: tancar la temporada com l'ha iniciat, guanyant títols.


Anar al contingut