Berlusconi: acte final?

Berlusconi: acte final?

Berlusconi: acte final?

Actualitzat
Vicenç Lozano, redactor de la secció d'Internacional de TVC

Vicenç Lozano, redactor de la secció d'Internacional de TVC

Dues noies menors d'edat a les festes "bunga bunga" de Berlusconi podrien acabar amb un governant que fa sentir vergonya aliena a la majoria dels mortals.

Però aquestes acusacions -que arreu del món civilitzat suposarien la immediata renúncia de l'afectat- a Itàlia no tenen el mateix final.

Per què Itàlia, com abans ho era Espanya, és diferent?

Són diversos els motius que s'han de tenir presents, i no s'hi val recórrer només al tòpic que la majoria d'italians, si poguessin, farien el mateix que el seu cap de govern. Aquest és un argument que només se sosté en una realitat que, de tota manera, no és ni molt menys majoritària al país de Petrarca, Dante i Verdi. La cultura italiana de les últimes dècades ha degenerat cap a uns valors que tenen l'origen en les teleescombraries que vomiten cada nit les cadenes en poder del magnat Berlusconi. Són programes -o, més aviat, "fires de les vanitats"- en què els valors són la bellesa, l'escàndol, el poder econòmic, la popularitat costi el que costi i caigui qui caigui... La discussió tavernària a crits plena de grolleries i insults, sense cap mena de principi ètic o humanista. Què us he de dir si aquí es pot veure més o menys el mateix!

Però també hi ha una altra Itàlia plena de debats, cultura, art, literatura... una Itàlia de joves i menys joves intel·lectuals, jutges i professionals de tota mena que abominen aquesta deriva. El problema és que aquest grup està arraconat pel poder, no té veu a la majoria dels mitjans i, sobretot, no s'ha articulat en una alternativa a Berlusconi.

De l'esquerra italiana, sempre me n'ha sorprès que mai vulgués citar el nom de Berlusconi. Quan alguna vegada he preguntat per aquest fenomen, se'm deia que aquesta menció afavoria "Il Cavaliere". Però, sigui com sigui, des de Prodi -director d'orquesta d'un Ulivo massa fragmentat- fins a Veltroni -el reformista fracassat-, ningú ha mostrat amb solidesa arguments d'oposició basats en una dura realitat. L'actual líder, Bersani, tampoc té la credibilitat ni la convicció per plantar-li cara. I la realitat és que el magnat i empresari és a un pas de culminar la construcció d'un país on ell s'erigeix en amo i senyor intocable, fins i tot pels tribunals, un país on les institucions democràtiques s'han convertit en comparses del poder si no volen ser ridiculitzades i menystingudes pel "capo".

Ara per ara, a l'horitzó, només sembla que hi hagi dos polítics amb capacitat per articular una certa alternativa. A la dreta, el transformista Gianfranco Fini, exsoci del primer ministre. A l'esquerra, l'exjutge Antonio di Pietro i el seu petit grup anomenat Itàlia dels Valors.

Grups d'intel·lectuals i professionals, constrets a escriure en revistes especialitzades i sense gaire tribuna pública, han fet aquesta setmana una crida a revaloritzar l'esquerra, a renovar-la, a dotar-la d'una nova ètica i a evitar el seguidisme d'una agenda que marca el mateix Berlusconi.

A Itàlia, iniciatives com aquesta o les dels joves del Popolo Viola -que criden a la revolta des de les xarxes socials- demostren que la societat civil no està morta, que hi ha ciutadans que creuen que el canvi encara és possible. Van contra corrent, perquè Berlusconi, segons els sondejos, avui tornaria a guanyar unes eleccions, però es neguen a resignar-se.

Berlusconi ho ha demostrat sobradament: manté intacta la capacitat de regeneració en aquest espectacle pornogràfic i tronat en què és el totpoderós semental. Però, a Itàlia, n'hi ha que han aixecat la veu per dir que "Il Cavaliere" ha començat les escenes patètiques del seu acte final. És aviat per dir si aquesta opinió és l'expressió d'un desig o una realitat tangible. A Itàlia, dos més dos ja fa temps que no sumen quatre.