Allò fugisser i allò permanent
Enllaç a altres textos de l'autor 
Josep Cuní
Josep Cuní, director d'"Els Matins" de TV3
El ritme que imposen els nous temps sovint fa perdre la perspectiva de les coses. Confonem mesos i anys, recordem vagament fets i persones i hem de recórrer a agendes i googles per refer el pont amb el nostre passat més recent i furgar entre vivències difuses. Així ens enfrontem un cop més al resum de l'any que s'acaba. I havent estat ric en esdeveniments positius i feliços desenllaços, també ho ha estat en males notícies i pitjors perspectives.
La crisi econòmica s'emporta la medalla d'or. No es pot analitzar res de manera general de l'any 10 del nou mil·lenni sense aquesta premissa. Dada imprescindible que explica la caiguda en picat de popularitat i acceptació del president del govern central i el seu executiu remodelat però no revifat. I amb ells, el PSOE. O els partits socialistes si hi sumem el català tocat per la seva patacada electoral. I a partir d'aquí, la falta de credibilitat dels mercats i la ciutadania en una recuperació ràpida i propera. Amb un atur batent rècords (20% a Espanya i 18% a Catalunya) i uns dèficits sense parangó, el 2010 deixa penjada bona part d'una ciutadania que ja ha palpat les primeres retallades socials i veu les orelles al llop de les properes per molt que hagi gaudit amb els èxits del Barça o la selecció espanyola de futbol. Ni aquest esport ni cap altre amb lloats èxits internacionals –bàsquet, tenis, motociclisme, natació, etc.– pot apaivagar el regust del dolorós dia a dia de qui busca feina i no en troba, necessita una hipoteca o un préstec i no li concedeixen, perd l'ajut aconseguit i no el pot reclamar... i vés a saber quin ensurt marca el seu camí!
Ni l'íntima satisfacció d'haver tingut el papa a prop dedicant la Sagrada Família, si és creient, el compensa dels maldecaps personals, a més dels polítics i socials marcats per la retallada de l'Estatut, les vagues reivindicatives però sense efecte, la impotència davant l'abandonament a mans dels monopolis quan la neu t'aïlla i la llum i la calefacció desapareixen mentre que el rebut es dispara de manera gradual però efectiva, l'abús dels controladors, els bloquejos dels trens o les exigències d'Europa i el món. Un planeta ja sense secrets perquè aquests els té Wikileaks i els està dosificant segons els interessos d'un personatge peculiar, pirata del segle XXI. Una creu massa important d'una moneda que també té cares: l'alliberament dels cooperants catalans, el progressiu desmantellament d'ETA o el feliç desenllaç del drama dels miners xilens en són alguns dels exemples. No tots.
Importants, per descomptat, però massa fugissers en un món marcat pels drames i la necessitat dels mitjans de comunicació de remarcar amb major intensitat la desgràcia que la felicitat. Mitjans marcats per la implantació de la TDT, que ja ens ha ensenyat la seva poteta. Tanca un canal de notícies "non stop" per obrir la porta al "non stop" de "Gran Hermano".
Sincerament, algú pot considerar un bon any el 2010? Si la resposta és positiva, enhorabona optimista! L'expectativa creada pel canvi de govern a Catalunya pot donar encara més ales a l'esperança, però a aquesta virtut només l'avalaran el fets i el temps. No defallim però estiguem previnguts mentre recordem que "res no és mesquí ni cap hora és isarda", en honor del Salvat-Papasseit que pren el relleu de l'homenatge literari a un Joan Maragall més vigent que mai.
La crisi econòmica s'emporta la medalla d'or. No es pot analitzar res de manera general de l'any 10 del nou mil·lenni sense aquesta premissa. Dada imprescindible que explica la caiguda en picat de popularitat i acceptació del president del govern central i el seu executiu remodelat però no revifat. I amb ells, el PSOE. O els partits socialistes si hi sumem el català tocat per la seva patacada electoral. I a partir d'aquí, la falta de credibilitat dels mercats i la ciutadania en una recuperació ràpida i propera. Amb un atur batent rècords (20% a Espanya i 18% a Catalunya) i uns dèficits sense parangó, el 2010 deixa penjada bona part d'una ciutadania que ja ha palpat les primeres retallades socials i veu les orelles al llop de les properes per molt que hagi gaudit amb els èxits del Barça o la selecció espanyola de futbol. Ni aquest esport ni cap altre amb lloats èxits internacionals –bàsquet, tenis, motociclisme, natació, etc.– pot apaivagar el regust del dolorós dia a dia de qui busca feina i no en troba, necessita una hipoteca o un préstec i no li concedeixen, perd l'ajut aconseguit i no el pot reclamar... i vés a saber quin ensurt marca el seu camí!
Ni l'íntima satisfacció d'haver tingut el papa a prop dedicant la Sagrada Família, si és creient, el compensa dels maldecaps personals, a més dels polítics i socials marcats per la retallada de l'Estatut, les vagues reivindicatives però sense efecte, la impotència davant l'abandonament a mans dels monopolis quan la neu t'aïlla i la llum i la calefacció desapareixen mentre que el rebut es dispara de manera gradual però efectiva, l'abús dels controladors, els bloquejos dels trens o les exigències d'Europa i el món. Un planeta ja sense secrets perquè aquests els té Wikileaks i els està dosificant segons els interessos d'un personatge peculiar, pirata del segle XXI. Una creu massa important d'una moneda que també té cares: l'alliberament dels cooperants catalans, el progressiu desmantellament d'ETA o el feliç desenllaç del drama dels miners xilens en són alguns dels exemples. No tots.
Importants, per descomptat, però massa fugissers en un món marcat pels drames i la necessitat dels mitjans de comunicació de remarcar amb major intensitat la desgràcia que la felicitat. Mitjans marcats per la implantació de la TDT, que ja ens ha ensenyat la seva poteta. Tanca un canal de notícies "non stop" per obrir la porta al "non stop" de "Gran Hermano".
Sincerament, algú pot considerar un bon any el 2010? Si la resposta és positiva, enhorabona optimista! L'expectativa creada pel canvi de govern a Catalunya pot donar encara més ales a l'esperança, però a aquesta virtut només l'avalaran el fets i el temps. No defallim però estiguem previnguts mentre recordem que "res no és mesquí ni cap hora és isarda", en honor del Salvat-Papasseit que pren el relleu de l'homenatge literari a un Joan Maragall més vigent que mai.
