Així va créixer el Maig del 68: "Feu fora el poli del vostre cap"

Així va créixer el Maig del 68: "Feu fora el poli del vostre cap"

Així va créixer el Maig del 68: "Feu fora el poli del vostre cap"

Adolf Beltran Actualitzat

Segona setmana de maig. Nit de divendres dia 10. Els representants dels estudiants i les autoritats acadèmiques negocien la reobertura de la Sorbona. Mentrestant, s'aixequen barricades al Barri Llatí i la policia s'ho mira. Però quan les negociacions fracassen, els antiavalots s'hi abraonen. Exploten les granades lacrimògenes. Batusses. Crits de "La Sorbona per als estudiants" i "Allibereu els nostres camarades".

És una veritable batalla que dura 4 hores, amb més de 360 ferits, 32 de greus, i 188 vehicles incendiats. La primera nit de les barricades demostra que la revolta s'estén. "Fora l'estat policial", canta Dominique Grange, que en farà un disc que es vendrà a 3 francs en les manifestacions.

"Sou reconeixibles, els policies del món sencer, els mateixos impermeables, la mateixa mentalitat. Però nosaltres som de París, de Praga i de Mèxic, de Berlín i de Tòquio, milions que us cridem: fora l'estat policial!"

 

La primera flamarada dels estudiants, la dels dies 3 i 6 de maig, havia sorprès tothom. Pel president De Gaulle, era un problema d'ordre públic i, per tant, cosa del govern i de la policia. Però l'executiu no sap reaccionar. El primer ministre, Georges Pompidou, se n'ha anat de viatge, i el responsable d'educació, Alain Peyrefitte, cada cop que obre la boca, ho espatlla més. A l'Assemblea Nacional declara:

"El que cal reprendre són les classes, no les manifestacions de violència a les aules. I la decisió de reobrir no es pot prendre en un clima de desordre i de violència."

 

 

"Il est interdit d'interdire" - Prohibir prohibir

Peyreffite fa servir el fantasma del curs perdut. Però això, en lloc de frenar els estudiants, encara els enrabia més. La revolta fa taca d'oli, i socialistes i comunistes comencen a contemporitzar. D'entrada, havien estat molt hostils a Cohn-Bendit i la colla d'estudiants de Nanterre: els tractaven de fills de casa bona, de contrarevolucionaris, de petitburgesos. Els recels, en tot cas, eren mutus.

Entre els estudiants revoltats hi ha un vessant hedonista i antiautoritari que no s'adiu amb la tradició de l'esquerra clàssica. Hi ha gent que vol fer de pont, com el gran poeta comunista Louis Aragon, heroi de la resistència. Passats 20 anys, l'editor Josep Maria Castellet ho recordava a Catalunya Ràdio.

"Allà vam veure aquella nit com hi anaven tota una sèrie d'intel·lectuals de primera fila i els estudiants més aviat els rebien malament i els xiulaven. Demanaven la imaginació al poder i altres coses que aquests intel·lectuals ni tan sols havien imaginat."

Fa anys que la rebel·lia juvenil està en l'ambient. En la societat consumista dels 60, els joves compren i ser jove ven. Fins i tot Hollywood contribueix a trencar tabús i mitifica joves rebels, però han de ser delinqüents com Bonnie and Clyde, o sense causa, com els interpretats per James Dean o Marlon Brando.

 

"Consommez plus, vous vivrez moins" - Consumiu més, viureu menys

Però el 68, la rebel·lia té causes i, a més, tot el que és personal és polític, ja res no es considera privat. Revolució sexual, drogues al·lucinògenes, misticisme oriental: la generació beat havia encès la metxa a mitjans dels 50. Després venen els hippies i el Flower Power, els situacionistes i la subversió quotidiana, els pensadors de l'Escola de Frankfurt i les crítiques a la societat totalment administrada.

Molts corrents contraculturals conflueixen i esclaten al maig. L'esperit d'alguns autors corre pels campus, potser més que els seus llibres. Retinguem sobretot dos noms, diu el professor Ramon Alcoberro. Segurament, Guy Debord, autor de "La societat de l'espectacle". Avui parlem de postveritat, però la postveritat és un espectacle. Aquest seria l'autor més important. Després hi ha Marcuse i el tema de l'alliberament sexual. Aquests dos autors, em sembla que ja han quedat per sempre.

 

"Tota la vida de les societats en què regnen les condicions modernes de producció s'anuncia com una immensa acumulació d'espectacles. Tot allò que era directament viscut s'ha allunyat en termes de representació."

Així comença "La societat de l'espectacle", l'assaig i després pel·lícula de Guy Debord. El llibre és eixut, però encara suggestiu: la denúncia de com el sistema manipula amb les imatges, més que amb les paraules. L'eina del poder també l'aprendran a utilitzar els contestataris, que convertiran les protestes en espectacles televisius.

Debord pertany al situacionisme, un corrent artístic revolucionari, que beu del surrealisme i del dadaisme tant com del marxisme, i que es proposa obrir escletxes en l'ordre subvertint la vida quotidiana. Una de les seves obres principals és el "Tractat de saber viure per a ús de les noves generacions". de Raoul Vaneigem. També és seva la lletra de la cançó "La vie s'écoule, la vie s'enfuit":

"El treball mata, el treball paga. El temps es compra al supermercat. El temps pagat no torna més. La joventut mor del temps perdut."

 

El 68, el gran concepte és l'alienació. Els joves del Maig se senten alienats, desposseïts del domini de la pròpia vida, reprimits de les ganes de joc i plaer per un sistema que els vol manipular per convertir-los en simples peces útils. Com? Amb l'escola, amb els mitjans de comunicació de masses i amb la indústria de l'entreteniment.

Per això la lluita no és només al carrer. Cal combatre la repressió en tots els àmbits, a casa, al llit, dins d'un mateix. Perquè d'això anava la contracultura els anys 60. Perquè d'això va anar aquell mes de maig, diu Ramon Alcoberro.

El 68 és la transformació global de la vida, la revolució s'entén des del punt de vista de la vida quotidiana. És a dir, que si no canvies la sexualitat i la teva manera de pensar, i no entens el món d'una manera molt més diversa i molt més lúdica -lúdica és una paraula molt del 68-, canviar només l'economia no servirà de res. El Maig del 68 va ser la primera revolució adreçada a les emocions.

Ser jove era llavors tenir raó, recorden avui els que ja s'han fet grans. Exalta el nou, deprimeix el vell. Però un dels grans referents ja setanteja: és Herbert Marcuse, l'altre autor que ens deia abans Alcoberro. Amb llibres com "L'home unidimensional" o "Eros i civilització", Marcuse denuncia la societat de consum, creu que la revolució vindrà abans gràcies als joves que no pas als obrers; es proposa, a partir de Freud i de Marx, l'alliberament total.

"Construire une révolution, c'est aussi briser toutes les chaînes intérieures" - Construir una revolució és també trencar totes les cadenes interiors

Acaba la segona setmana del maig francès, marcada per la nit de les barricades. Torna el president Pompidou del seu viatge a l'estranger i fa un discurs per intentar tranquil·litzar els ànims. Tornarà a obrir la Sorbona i es reprendrà, doncs, el curs. I els estudiants detinguts seran, d'acord amb la justícia, alliberats.

Però el moviment ja ha agafat tanta embranzida que el govern sembla feble tant si es mostra conciliador com si vol aplicar mà dura. I la revolta s'encomana als treballadors, en moltes fàbriques es comencen a formar consells autònoms. Per por de ser superada per les seves bases, la direcció de la CGT, el sindicat comunista, crida a la vaga general pel dilluns dia 13.

 

- - - - - - - -

Aquest és el segon dels cinc reportatges de la sèrie "À bas le vieux monde. Fora el vell món" realitzats per Adolf Beltran amb muntatge de Dani Expósito i producció d'Eli Sort.

Podeu trobar el primer episodi a L'esclat del Maig del 68: "l'avorriment és contrarevolucionari"

TEMES:
Maig del 68

ÀUDIOS RELACIONATS