ANÀLISI

Adéu per sempre més al botxí de la dictadura militar argentina

Enllaç a altres textos de l'autor

Josep Noguer

Redactor de la secció d'Internacional de TVC

Actualitzat
Fa feliç algú, la mort d'un torturador? Com s'han de sentir les víctimes que l'han sobreviscut? Es tanca, definitivament, la pàgina més negra de la història argentina recent? Són qüestions arran de la mort en la pau d'un hospital del botxí de l'última dictadura militar argentina. Es tracta d'Emilio Eduardo Massera, almirall de la Marina de Guerra i número 2 del triumvirat de la primera "Junta". El seu nom quedava embolcallat pel de Rafael Videla i pel d'Orlando Agosti. Tots tres van usurpar el poder que ostentava Maria Estela Martínez, viuda del general Perón, el 24 de març del 1976. El pitjor càstig que suporta un criminal de guerra, un genocida o un responsable de crims contra la humanitat és sentir-se en tot moment perseguit, vigilat, amenaçat per la justícia. Així, almenys, es justificava el caçanazis Simon Wiesenthal, que entre d'altres va ajudar en la captura d'Adolf Eichman, l'arquitecte de la "solució final" contra els jueus.

Amb la mateixa premissa, la Junta Militar argentina va perseguir opositors de tot color a través de detencions il·legals i va provocar la seva posterior desaparició. Les organitzacions humanitàries xifren en uns 30.000 els desapareguts durant tot el període dictatorial. Les tasques d'investigació eren supervisades i induïdes pel mateix Massera. Admirador sense escletxes del president Perón, del qual va obtenir una ajuda inestimable en la seva carrera a la Marina, Massera va ser declarat culpable d'innombrables detencions il·legals, desaparicions i apropiacions indegudes durant el procés del 1985. Només cinc anys més tard, el president Carlos Menem li va atorgar, juntament amb altres responsables de la guerra bruta, l'indult.

Però aquest indult no arribava a aquells crims contra la humanitat, que per la seva naturalesa són o es consideren imprescriptibles. Es tracta del robatori de nounats que eren apartats de les seves mares detingudes en instal·lacions militars com la temuda Escola Mecànica de l'Armada, avui constituïda en un museu de la Memòria. Al marge del perdó quedava també la planificació del Pla Còndor o la col·laboració coordinada entre les dictadures del Con Sud llatinoamericà per fer desaparèixer els opositors als quals es considerava un perill per a l'"statu quo" d'aleshores.

La seva salut feble -un vessament cerebral el mantenia postergat en un llit- el va exonerar d'altres processos, que amb seguretat l'haurien condemnat. Així va ser amb els seus companys de dictadura, requerits per la justícia, processats de nou i condemnats inexorablement. Però la memòria històrica de les seves víctimes i familiars l'han mantingut en el record. Davant de qualsevol reclamació, en qualsevol manifestació dels que van suportar en pròpia carn aquella ignomínia, es pronunciava el seu nom: Emilio Eduardo Massera, més conegut, simplement, com "El Cero" o "El Negro". Paladí de l'eufemístic Procés de Reorganització Nacional, Massera inscriurà el seu nom en la llista dels dictadors més demolidors de l'últim quart del segle XX per exclusius mèrits propis.
NOTÍCIES RELACIONADES
Anar al contingut