Ricard Vinyes: "La Falange va raptar fills de republicans a l'estranger per reeducar-los" (I: La repressió)
L'arribada del règim franquista suposa l'inici d'una gran onada repressiva, d'un univers carcerari fins ara desconegut i la pèrdua de centenars de menors. Per parlar sobre aquestes qüestions, el web de notícies 3cat24.cat ha entrevistat l'historiador Ricard Vinyes. Professor de la Universitat de Barcelona, Vinyes és un gran expert del món carcerari, especialment del femení. Les seves investigacions s'han especialitzat també en l'estudi dels moviments socials (segle XIX-XX) i la seva articulació cultural. A més, ha participat en nombrosos congressos i ha col·laborat en revistes especialitzades com "Recerques", "Studi Storici", "Estudios de Historia Social" i "Wiener Tagebuch", entre d'altres.
Com va ser la caiguda de Barcelona a mans de les tropes d'ocupació?
Molt ràpida perquè no hi va haver resistència. No n'hi podia haver. Barcelona havia estat molt castigada i ja no quedava exèrcit. Hi havia un pensament contradictori entre la gent. D'una banda, hi havia una part de la població encantada amb l'entrada de les tropes rebels del general Franco, sobretot en els barris més populars del Poble Sec, Sant Andreu, Sants. I és que, d'aquesta manera, la hipòtesi de poder menjar era factible; i s'havia passat molta gana. De l'altra, no es volia perdre la guerra perquè s'intuïa tot el que podia venir. El que va succeir és que hi va haver l'entrada de les tropes, va acabar la guerra i el que va venir a continuació no va ser la pau, sinó la victòria. A partir d'aquest moment, es va reproduir una persecució i una repressió impressionants, com mai no havien viscut Barcelona i Catalunya.
Com porta a terme la repressió el règim franquista?
Per tots els mitjans. Hi ha una repressió directament física de liquidar totes les persones que intuïen que podien fer alguna resistència. En aquest sentit, les tropes entren amb indicacions molt precises d'on havien d'anar per detenir gent i requisar documents; mapes que els havien donat els quintacolumnistes catalans, els Sentís, els Plans, els Cambós... La requisa de documents va ser impressionant. Es va començar a detenir persones i en alguns casos les liquidaven directament. Però sobretot les van ingressar en grans àrees, camps de concentració o en presons, mentre que van alliberar de Montjuïc, de la presó de les Corts i de la Model els que estaven detinguts per quintacolumnistes, confidents i per col·laboracionistes amb els franquistes.
La repressió, però, es va produir, molt directament, sobre tota l'expressió nacional del país. De fet, van entrar a Barcelona amb un cartell emblemàtic: "Ha llegado España". Una Espanya que arribava d'una manera molt concreta, decidida a liquidar qualsevol reminiscència que pogués quedar de l'autonomia. No només això, sinó a fer desaparèixer radicalment tot el que podia ser català: llengua, símbols, producció intel·lectual, institucional. Es va fer taula rasa de la manera més radical. I per això van comptar amb la col·laboració de bastants intel·lectuals catalans, gent que havien participat durant la guerra al terç de Montserrat per motius diversos, uns per qüestió simplement de classe, d'altres per motius religiosos, perquè simplement el que volien era anar a missa i consideraven que en la República se'ls havien vetat, i durant la guerra encara més. Quant a aquesta intel·lectualitat, penso en Ferran Valls i Taverner, historiador, home notable dins del noucentisme, que va escriure un article els primers dies que es titulava "La falsa ruta", on afirmava que havia existit una falsa ruta, la del catalanisme, i que això s'havia acabat i s'havia de fer taula rasa. O, per exemple, Carles Sentís, en el seu article sobre la finiquitació de Catalunya. Això és el que fa que tinguin un aval també per liquidar aquesta institucionalitat. La repressió va arribar també a través de la legislació general. Afavorint amb lleis els vencedors i llançant els vençuts en la més pura indigència i misèria. Per exemple, amb una llei que ja des dels primers moments va donar beneficis als empresaris que contractessin soldats, oficials o gent que hagués combatut en el bàndol franquista, a la vegada que es llançava a la misèria a tots aquells que havien defensat la república.
Per tant, es tracta d'una repressió sistemàtica i organitzada.
És una repressió prevista, organitzada, sistemàtica i implacable que durarà dècades. Anirà minvant. És a dir, si la repressió no és igual en el 1939 que en el 1951 és perquè en el 1939 s'ha fet una gran inversió en sang. A finals del 39, ha marxat molta gent i la intel·lectualitat alta i mitjana ha desaparegut del país. Els que queden aquí són brutalment confinats. Per tant, ja no cal mantenir aquesta repressió als anys 50. L'estructura del règim, però, sí que seguirà amb les seves estructures repressives, disposat a aplicar-les quan faci falta sense cap mena d'impediment, ni de mania.
A partir de la victòria dels franquistes es classifica els presos en dues grans categories: els anteriors i els posteriors. En què se singularitzen?
La separació entre anteriors i posteriors és una separació molt important que fa la Direcció General de Presons i els mateixos presos. Els anteriors són aquells que estan encausats o que han estat detinguts i empresonats per causes anteriors al primer d'abril del 1939; és a dir, per causes de guerra. Aquests presos són milers i de molt diversa tipologia, que va del responsable polític de diferent nivell durant la guerra o la república, al simple soldat que ha estat capturat o a una noia que tenia un nòvio que havia combatut com a sindicalista, membre del PSUC o de la CNT. Per tant, no és una massa homogènia, estan molt diversificats i la seva actitud dins del confinament també serà molt diferent: des del que es penedeix de tot el que ha fet fins al que es manté lleial a tots els seus principis per motius diversos.
El posterior, en canvi, és aquell detingut o detinguda per causes posteriors al primer d'abril de 1939 i, per tant, aquell que se l'ha detingut perquè ha organitzat la resistència amb més o menys intensitat perquè és del maquis, perquè ha estat preparant una vaga, ha intentat reprendre les activitats d'una organització, etc. Sobre els posteriors, el maltractament i la repressió serà duríssima, s'emportaran la pitjor part de les tortures. A més, per la seva mateixa naturalesa, tindran una actitud diferent als centres. Són els que organitzaran les resistències i els que lluitaran per mantenir una identitat que els permeti viure amb dignitat dins de la presó.
Quina diferència de càstig hi ha entre anteriors i posteriors. És cert que en els posteriors s'apliquen nous mètodes de tortura?
No és que les autoritats penitenciàries o la mateixa policia introdueixin nous mètodes amb els posteriors perquè ja amb els anteriors, segons els casos, el personal de policia o l'accés que hi puguin tenir falangistes, el maltractament també serà impressionant i, alguns se'ls quedaran a les mans. La diferència és que com que els posteriors són un nucli molt més reduït, s'hi poden concentrar molt més i ho fan amb l'objectiu de desfer qualsevol focus possible de resistència posterior, sobretot en els anys de la Segona Guerra Mundial, on hi ha un esforç de vincular-se amb els aliats, per veure quins rendiments es poden treure del conflicte bèl·lic per Catalunya o per Espanya. La diferència entre anteriors i posteriors està, sobretot, en l'actitud que tenen davant de la presó i l'autoritat. A més, cal tenir present que la immensa massa de presos i preses anteriors estaven sense sentència. Per tant, encara sense complir condemna perquè el bloqueig que hi ha a la justícia franquista en aquells anys és brutal. Fins i tot el mateix director de presons escriu al general Franco dient-li que tenen un greu problema perquè el termini entre la detenció i el judici moltes vegades és de quatre anys o més. Això comporta una impossibilitat de control de les presons, que moltes vegades no són ni presons en el primer ni en el segon any, sinó grans camps de concentració. Les sentències arribaran molt a poc a poc. Aquest és el motiu pel qual hi hagi tants indults.
Pel que fa als indults, quan comencen? Se'n beneficien només els anteriors?
Els grans beneficiaris dels indults són els presos de guerra o de la república. Els indults en aquesta primera etapa comencen a finals del mateix 1939. Després vénen tot un seguit d'indults amb més intensitat i que abasten més tipologies. Això arriba al punt culminant, el del 1945, que, evidentment, no és cap amnistia, però és un indult enormement generós, que, a banda d'alliberar molts presos i, per tant, possibilitar una administració més eficient de les presons, es tracta d'un gest davant dels aliats per la por que té el règim de Franco que les seves tropes puguin envair Espanya. Però la guerra freda ha començat i Espanya quedarà protegida "de facto" pels aliats.
Més entrevista:
Segona part (La pèrdua dels menors)
Tercera part (III: Les presons de dones)
Molt ràpida perquè no hi va haver resistència. No n'hi podia haver. Barcelona havia estat molt castigada i ja no quedava exèrcit. Hi havia un pensament contradictori entre la gent. D'una banda, hi havia una part de la població encantada amb l'entrada de les tropes rebels del general Franco, sobretot en els barris més populars del Poble Sec, Sant Andreu, Sants. I és que, d'aquesta manera, la hipòtesi de poder menjar era factible; i s'havia passat molta gana. De l'altra, no es volia perdre la guerra perquè s'intuïa tot el que podia venir. El que va succeir és que hi va haver l'entrada de les tropes, va acabar la guerra i el que va venir a continuació no va ser la pau, sinó la victòria. A partir d'aquest moment, es va reproduir una persecució i una repressió impressionants, com mai no havien viscut Barcelona i Catalunya.
Com porta a terme la repressió el règim franquista?
Per tots els mitjans. Hi ha una repressió directament física de liquidar totes les persones que intuïen que podien fer alguna resistència. En aquest sentit, les tropes entren amb indicacions molt precises d'on havien d'anar per detenir gent i requisar documents; mapes que els havien donat els quintacolumnistes catalans, els Sentís, els Plans, els Cambós... La requisa de documents va ser impressionant. Es va començar a detenir persones i en alguns casos les liquidaven directament. Però sobretot les van ingressar en grans àrees, camps de concentració o en presons, mentre que van alliberar de Montjuïc, de la presó de les Corts i de la Model els que estaven detinguts per quintacolumnistes, confidents i per col·laboracionistes amb els franquistes.
La repressió, però, es va produir, molt directament, sobre tota l'expressió nacional del país. De fet, van entrar a Barcelona amb un cartell emblemàtic: "Ha llegado España". Una Espanya que arribava d'una manera molt concreta, decidida a liquidar qualsevol reminiscència que pogués quedar de l'autonomia. No només això, sinó a fer desaparèixer radicalment tot el que podia ser català: llengua, símbols, producció intel·lectual, institucional. Es va fer taula rasa de la manera més radical. I per això van comptar amb la col·laboració de bastants intel·lectuals catalans, gent que havien participat durant la guerra al terç de Montserrat per motius diversos, uns per qüestió simplement de classe, d'altres per motius religiosos, perquè simplement el que volien era anar a missa i consideraven que en la República se'ls havien vetat, i durant la guerra encara més. Quant a aquesta intel·lectualitat, penso en Ferran Valls i Taverner, historiador, home notable dins del noucentisme, que va escriure un article els primers dies que es titulava "La falsa ruta", on afirmava que havia existit una falsa ruta, la del catalanisme, i que això s'havia acabat i s'havia de fer taula rasa. O, per exemple, Carles Sentís, en el seu article sobre la finiquitació de Catalunya. Això és el que fa que tinguin un aval també per liquidar aquesta institucionalitat. La repressió va arribar també a través de la legislació general. Afavorint amb lleis els vencedors i llançant els vençuts en la més pura indigència i misèria. Per exemple, amb una llei que ja des dels primers moments va donar beneficis als empresaris que contractessin soldats, oficials o gent que hagués combatut en el bàndol franquista, a la vegada que es llançava a la misèria a tots aquells que havien defensat la república.
Per tant, es tracta d'una repressió sistemàtica i organitzada.
És una repressió prevista, organitzada, sistemàtica i implacable que durarà dècades. Anirà minvant. És a dir, si la repressió no és igual en el 1939 que en el 1951 és perquè en el 1939 s'ha fet una gran inversió en sang. A finals del 39, ha marxat molta gent i la intel·lectualitat alta i mitjana ha desaparegut del país. Els que queden aquí són brutalment confinats. Per tant, ja no cal mantenir aquesta repressió als anys 50. L'estructura del règim, però, sí que seguirà amb les seves estructures repressives, disposat a aplicar-les quan faci falta sense cap mena d'impediment, ni de mania.
A partir de la victòria dels franquistes es classifica els presos en dues grans categories: els anteriors i els posteriors. En què se singularitzen?
La separació entre anteriors i posteriors és una separació molt important que fa la Direcció General de Presons i els mateixos presos. Els anteriors són aquells que estan encausats o que han estat detinguts i empresonats per causes anteriors al primer d'abril del 1939; és a dir, per causes de guerra. Aquests presos són milers i de molt diversa tipologia, que va del responsable polític de diferent nivell durant la guerra o la república, al simple soldat que ha estat capturat o a una noia que tenia un nòvio que havia combatut com a sindicalista, membre del PSUC o de la CNT. Per tant, no és una massa homogènia, estan molt diversificats i la seva actitud dins del confinament també serà molt diferent: des del que es penedeix de tot el que ha fet fins al que es manté lleial a tots els seus principis per motius diversos.
El posterior, en canvi, és aquell detingut o detinguda per causes posteriors al primer d'abril de 1939 i, per tant, aquell que se l'ha detingut perquè ha organitzat la resistència amb més o menys intensitat perquè és del maquis, perquè ha estat preparant una vaga, ha intentat reprendre les activitats d'una organització, etc. Sobre els posteriors, el maltractament i la repressió serà duríssima, s'emportaran la pitjor part de les tortures. A més, per la seva mateixa naturalesa, tindran una actitud diferent als centres. Són els que organitzaran les resistències i els que lluitaran per mantenir una identitat que els permeti viure amb dignitat dins de la presó.
Quina diferència de càstig hi ha entre anteriors i posteriors. És cert que en els posteriors s'apliquen nous mètodes de tortura?
No és que les autoritats penitenciàries o la mateixa policia introdueixin nous mètodes amb els posteriors perquè ja amb els anteriors, segons els casos, el personal de policia o l'accés que hi puguin tenir falangistes, el maltractament també serà impressionant i, alguns se'ls quedaran a les mans. La diferència és que com que els posteriors són un nucli molt més reduït, s'hi poden concentrar molt més i ho fan amb l'objectiu de desfer qualsevol focus possible de resistència posterior, sobretot en els anys de la Segona Guerra Mundial, on hi ha un esforç de vincular-se amb els aliats, per veure quins rendiments es poden treure del conflicte bèl·lic per Catalunya o per Espanya. La diferència entre anteriors i posteriors està, sobretot, en l'actitud que tenen davant de la presó i l'autoritat. A més, cal tenir present que la immensa massa de presos i preses anteriors estaven sense sentència. Per tant, encara sense complir condemna perquè el bloqueig que hi ha a la justícia franquista en aquells anys és brutal. Fins i tot el mateix director de presons escriu al general Franco dient-li que tenen un greu problema perquè el termini entre la detenció i el judici moltes vegades és de quatre anys o més. Això comporta una impossibilitat de control de les presons, que moltes vegades no són ni presons en el primer ni en el segon any, sinó grans camps de concentració. Les sentències arribaran molt a poc a poc. Aquest és el motiu pel qual hi hagi tants indults.
Pel que fa als indults, quan comencen? Se'n beneficien només els anteriors?
Els grans beneficiaris dels indults són els presos de guerra o de la república. Els indults en aquesta primera etapa comencen a finals del mateix 1939. Després vénen tot un seguit d'indults amb més intensitat i que abasten més tipologies. Això arriba al punt culminant, el del 1945, que, evidentment, no és cap amnistia, però és un indult enormement generós, que, a banda d'alliberar molts presos i, per tant, possibilitar una administració més eficient de les presons, es tracta d'un gest davant dels aliats per la por que té el règim de Franco que les seves tropes puguin envair Espanya. Però la guerra freda ha començat i Espanya quedarà protegida "de facto" pels aliats.
Més entrevista:
Segona part (La pèrdua dels menors)
Tercera part (III: Les presons de dones)
