L'únic tripulant viu del bombarder que va llançar la bomba atòmica ho tornaria a fer en unes circumstàncies iguals
Theodore Van Kirk era un dels tripulants del bombarder B29 "Enola Gay" que el 6 d'agost del 1945 va llançar sobre Hiroshima la primera bomba atòmica de la història. És l'únic d'aquells homes que encara és viu. Van Kirk ha explicat al programa "El matí de Catalunya Ràdio" que no dubtaria a tornar-ho a fer si les circumstàncies d'avui fossin les mateixes que aquell dia del 1945. Aquestes declaracions coincideixen amb el 65è aniversari d'un bombardeig que va deixar gairebé 150.000 morts i va ser l'inici de la fi de la Segona Guerra Mundial.
El capità Theodore Van Kirk tenia 19 anys quan es va allistar a les forces aèries dels Estats Units. La seva decisió d'entrar-hi va ser més pràctica que per convicció, segons explica. I és que en l'entrevista que ha concedit a Catalunya Ràdio afirma que "preferia volar que caminar pel fang".
Era l'any 1941, quatre mesos abans de Pearl Harbor, l'atac preventiu que el Japó va llançar contra aquesta base militar nord-americana situada a Hawaii pel bloqueig econòmic que els estava aplicant els Estats Units. Un atac que va portar Washington a participar de forma activa a la Segona Guerra Mundial.
Després d'una seixantena de missions a Àfrica i Europa, el juliol del 1945 Theodore Van Kirk va ser cridat al front del Japó, on un mes després va participar en la massacre d'Hiroshima. Les seves tasques en l'equip van ser les de navegant i va ser escollit per a la feina pel coronel Paul Tibbets, que manava l'avió i amb qui havia coincidit en altres missions.
La intuïció que es tractava de la bomba atòmica
Directament no va ser informat que es tractava de la bomba atòmica, però ho va deduir per la informació i l'entrenament que els van donar i pel que va poder observar. Els van explicar que es tractava d'una bomba molt potent, que podia destruir una ciutat sencera. També els van donar indicacions per escapar-se de l'efecte de la bomba un cop llançada i els van informar del risc que no ho aconseguissin i perdessin la vida ells també.
A la base hi havia, a més, nombrosos físics nuclears, que ell coneixia de la revista "Time", on els presentaven com a joves promeses en aquesta disciplina. Finalment, sabien que si la missió funcionava podia escurçar significativament o acabar la guerra.
L'abans, el durant i el després
La nit abans d'aquells fets no va dormir, van estar jugant a pòquer amb alguns dels seus companys, entre ells el pilot de l'"Enola Gay". Abans de marxar, van posar per a diverses fotos i van concedir entrevistes per a la gent que havia preparat el projecte.
Un cop enlairats, el seu pensament era "que la bomba tingui èxit". Era la primera vegada que es llançava una bomba d'urani en comptes de plutoni.
I feta la feina, no va mirar enrere, no va veure què passava a terra perquè volaven per escapar-se de la deflagració, ha explicat. Sí que va pensar, però, que després d'allò la guerra s'havia acabat. "No ens podíem imaginar com el Japó podia fer front a aquell atac, condemnar la seva població a aquella elevada mortalitat i brutalitat, a aquell tipus de bomba".
"Ara les guerres són diferents"
El capità Van Kirk no es penedeix del que va fer. Assegura que no ha lluitat mai en una guerra sense fer víctimes i afirma que "aquest és el preu de la guerra". Un conflicte que qualifica de just: "Ells ens havien atacat i nosaltres ens hi vam tornar". El seu objectiu, subratlla, era acabar la guerra i evitar més morts.
Van Kirk no dubtaria a repetir la missió si es donessin les mateixes circumstàncies d'aquell 6 d'agost del 1945. "No ho faria a l'Iran o a l'Afganistan perquè no és igual, però en aquelles condicions definitivament ho tornaria a fer".
Pel capità les condicions que justifiquen aquella acció eren la gran força militar japonesa, i la quantitat de soldats disposats a defensar-se fins a l'últim alè. En canvi, a les guerres actuals, diu, hi ha menys exèrcit, població i organització. "Ara no podem trobar la gent per fer la pau que volem", conclou.
"M'hauria agradat acabar la guerra sense fer aquell mal, però vam avisar els japonesos i no en van fer cas". En més d'una ocasió Van Kirk ha estat cara a cara amb supervivents d'aquella guerra i manté la seva versió, els assegura que van ser víctimes d'un país que no els defensava i que només lluitava per millorar les condicions de la rendició.
Era l'any 1941, quatre mesos abans de Pearl Harbor, l'atac preventiu que el Japó va llançar contra aquesta base militar nord-americana situada a Hawaii pel bloqueig econòmic que els estava aplicant els Estats Units. Un atac que va portar Washington a participar de forma activa a la Segona Guerra Mundial.
Després d'una seixantena de missions a Àfrica i Europa, el juliol del 1945 Theodore Van Kirk va ser cridat al front del Japó, on un mes després va participar en la massacre d'Hiroshima. Les seves tasques en l'equip van ser les de navegant i va ser escollit per a la feina pel coronel Paul Tibbets, que manava l'avió i amb qui havia coincidit en altres missions.
La intuïció que es tractava de la bomba atòmica
Directament no va ser informat que es tractava de la bomba atòmica, però ho va deduir per la informació i l'entrenament que els van donar i pel que va poder observar. Els van explicar que es tractava d'una bomba molt potent, que podia destruir una ciutat sencera. També els van donar indicacions per escapar-se de l'efecte de la bomba un cop llançada i els van informar del risc que no ho aconseguissin i perdessin la vida ells també.
A la base hi havia, a més, nombrosos físics nuclears, que ell coneixia de la revista "Time", on els presentaven com a joves promeses en aquesta disciplina. Finalment, sabien que si la missió funcionava podia escurçar significativament o acabar la guerra.
L'abans, el durant i el després
La nit abans d'aquells fets no va dormir, van estar jugant a pòquer amb alguns dels seus companys, entre ells el pilot de l'"Enola Gay". Abans de marxar, van posar per a diverses fotos i van concedir entrevistes per a la gent que havia preparat el projecte.
Un cop enlairats, el seu pensament era "que la bomba tingui èxit". Era la primera vegada que es llançava una bomba d'urani en comptes de plutoni.
I feta la feina, no va mirar enrere, no va veure què passava a terra perquè volaven per escapar-se de la deflagració, ha explicat. Sí que va pensar, però, que després d'allò la guerra s'havia acabat. "No ens podíem imaginar com el Japó podia fer front a aquell atac, condemnar la seva població a aquella elevada mortalitat i brutalitat, a aquell tipus de bomba".
"Ara les guerres són diferents"
El capità Van Kirk no es penedeix del que va fer. Assegura que no ha lluitat mai en una guerra sense fer víctimes i afirma que "aquest és el preu de la guerra". Un conflicte que qualifica de just: "Ells ens havien atacat i nosaltres ens hi vam tornar". El seu objectiu, subratlla, era acabar la guerra i evitar més morts.
Van Kirk no dubtaria a repetir la missió si es donessin les mateixes circumstàncies d'aquell 6 d'agost del 1945. "No ho faria a l'Iran o a l'Afganistan perquè no és igual, però en aquelles condicions definitivament ho tornaria a fer".
Pel capità les condicions que justifiquen aquella acció eren la gran força militar japonesa, i la quantitat de soldats disposats a defensar-se fins a l'últim alè. En canvi, a les guerres actuals, diu, hi ha menys exèrcit, població i organització. "Ara no podem trobar la gent per fer la pau que volem", conclou.
"M'hauria agradat acabar la guerra sense fer aquell mal, però vam avisar els japonesos i no en van fer cas". En més d'una ocasió Van Kirk ha estat cara a cara amb supervivents d'aquella guerra i manté la seva versió, els assegura que van ser víctimes d'un país que no els defensava i que només lluitava per millorar les condicions de la rendició.
