La sala de festes de Barcelona La Paloma celebrarà el seu centenari amb molta música i gresca

Paloma, juntament amb Tigre i Lleó, eren els gossos del propietari d'un hort, on ara hi ha la sala, però que llavors, a finals del segle XIX, no era més que una de les extensions agrícoles que envoltaven una Barcelona urbana en creixement. Les mascotes van rebre l'honor d'ocupar la llista de carrers de la ciutat -tres dels quatre carrers que circumden la sala porten els seus noms-, i Paloma, amb el temps, també el cartell del famós local. "La Foneria Comas, on es va forjar l'estàtua de Colom, va ser el primer comerç que va ocupar el recinte, més tard, va ser La Camèlia Blanca, un local d'oci de poc èxit, i finalment, el complex va passar a mans de Jaume Daura", assegura Mercedes March, gerent de La Paloma des de fa 15 anys. Tot va començar quan el seu fill, Ramon Daura, amb només 15 anys, se'n va anar al París de principis de segle, per alimentar el seu somni als cabarets de la ciutat, traslladar l'ambient del Barri Llatí parisenc a la petita nau industrial acabada d'heretar. El bateig de La Paloma es va produir l'any 1903, encara que la decoració interior imaginada per Ramon, i portada a terme per Manuel Mestres, i els pintors del sostre del Liceu, Salvador Alarma i Miquel Moragas, no es va acabar fins a l'any 1915, data en què es va culminar l'obra amb la col·locació de la llegendària llum de fusta i guix que il·lumina la sala, i amb la celebració d'un gran carnaval. A partir d'aquest moment, La Paloma i les seves sessions de ball popular, es van convertir en un dels fars nocturns de la ciutat, que s'omplia d'una estranya barreja de públic, composta d'una classe alta i esnob, que a la sortida del Liceu o dels restaurants de moda, li agradava de "conviure" amb la gent del pintoresc Barri Xino. Amb l'arribada de la Guerra Civil, La Paloma va aturar l'activitat, i fins i tot, va ser confiscada per l'exèrcit de la República per fer-la servir com a sala de tir. Amb l'arribada de la democràcia, La Paloma va sortir de la seva letargia gràcies als estudiants que hi anaven en massa, i després d'una petita crisi l'any 1992 provocada per l'auge dels locals del port -Maremàgnum i Vila Olímpica-, la sala va ressorgir amb el format que manté avui dia, i que l'ha convertit en un dels referents de la nit barcelonina, combinant les seves sessions vespertines per als clients més fidels, i la música més moderna per a la gent jove.