La meitat de les reserves de combustibles fòssils hauran de quedar per sempre sota terra
Probablement hem estat massa atents a quantes reserves de petroli o de gas queden al planeta i molt menys a quina quantitat en podem utilitzar sense produir canvis irreversibles. Els climatòlegs assenyalen que si l'augment de temperatura mitjana de la Terra supera aquest segle els dos graus, podem arribar a un punt de no retorn amb unes conseqüències molt greus.
Per no superar aquests dos graus s'haurien d'enviar a l'atmosfera un màxim de 1.100 gigatones -milers de milions de tones- de diòxid de carboni. Però si creméssim les reserves totals estimades de petroli, gas natural i carbó, emetríem el triple d'aquesta quantitat. En un article publicat a "Nature" -pàgines 187-190-, Christophe McGlade i Paul Elkins, de l'Institut de Recursos Sostenibles de l'University College de Londres 8, calculen quines reserves d'aquests combustibles fòssils haurien de quedar sense utilitzar per no emetre més del que l'atmosfera pot suportar. És a dir, no posen l'atenció en quant petroli, gas natural o carbó queda, sinó en quina quantitat hem de deixar sota terra si no volem posar la nostra societat en una situació molt més que compromesa.
En total, caldria que ens oblidéssim de la tercera part del petroli que queda, de gairebé la meitat -el 49%- del gas natural i del 82% del carbó que encara està sota terra. Això fa irrellevant si queden moltes reserves o poques o si se'n descobreixen més, perquè amb les que tenim n'hi ha de sobres perquè la societat segueixi funcionant sense posar en risc el seu futur.
Els autors van més enllà i distribueixen geogràficament les reserves que caldria deixar de fer servir. Tenint en compte les quantitats, la localització i la qualitat de les reserves, McGlade i Elkins avaluen de quin percentatge haurien de prescindir les diverses regions. En el cas del petroli, el Canadà seria el més perjudicat en percentatge, ja que hauria de renunciar a explotar el 74% del petroli que posseeix. Però en nombres absoluts els grans damnificats són els països de l'Orient Mitjà, que haurien de deixar de banda 263.000 milions de barrils, el 38% de les seves reserves. Per fer-nos-en una idea, això equival a la producció mundial durant vuit anys.
Pel que fa al carbó, els Estats Units, els països de l'antiga Unió Soviètica, Xina i l'Índia no haurien d'explotar la major part de les seves grans reserves. I quant al gas natural, els més perjudicats serien en termes absoluts novament l'Orient Mitjà i els integrants de l'antiga URSS.
Es diu que la captura de CO2 pot ser una solució a les emissions. És a dir, es pot emetre més si després es captura el gas i es guarda sota terra. Però els autors assenyalen que això canvia molt poc el panorama i només permet augmentar una mica més les reserves utilitzables.
L'estudi ofereix dades quantitatives que mouen a diverses reflexions i preguntes. Els dirigents actuals, són coherents si comparem les seves paraules sobre el canvi climàtic i la política d'explotació de combustibles fòssils? Com es compensarà els països en desenvolupament que hagin de renunciar a explotar aquestes reserves? Com es supliran els combustibles fòssils a llocs on són essencials no per al creixement econòmic sinó per a la simple supervivència? És el cas de la cuina amb carbó a l'Àfrica. Tot plegat arriba en un moment en què el preu del petroli està en mínims i amb tendència a la baixa. Diuen que això pot afavorir el creixement de l'economia. Però si el benefici d'un preu baix no s'utilitza per assentar les bases d'un model energètic sostenible, la millora econòmica seguirà posant en risc el futur de la nostra societat.
