La genial sàtira sobre el capitalisme de Charles Chaplin, "Temps moderns", compleix 75 anys
Hi ha obres que no envelleixen mai, que han esdevingut el reflex d'una època i d'unes circumstàncies concretes. "Temps moderns", de Charles Chaplin, és una d'aquestes obres, vigent com el primer dia. Ara, s'han complert 75 anys de la seva estrena, però el film és constantment revisat per generacions d'espectadors que descobreixen l'explicació d'aquells temps des de la particular visió de Chaplin, una visió tan humorística, com àcida i tràgica. "Temps moderns", amb un cost d'1,5 milions de dòlars de l'època, va ser un fracàs comercial, però el temps l'ha acabat col·locant en el lloc que mereix a la historia del cinema.
La pel·lícula conté un bon grapat de moments memorables. L'embogiment de Charlot pel frenètic ritme de treball de la fàbrica, l'involuntari lideratge sindical en una manifestació de treballadors o l'escena en què consumeix inconscientment cocaïna en confondre-la amb sucre en són algun exemple.
Charlot es resisteix a parlar
"Temps moderns" es va estrenar el 1936 en plena efervescència del cinema sonor. El 1927 s'havia estrenat amb gran èxit "El cantante de jazz", el primer film sonor de la història del cine, i la 'indústria estava canviant. Chaplin, però, es resistia a entrar completament en aquestes noves possibilitats, sobretot perquè el seu personatge de Charlot es basava, en gran mesura, en la mímica i l'"slapstick" o gag físic visual.
Encara que el film incorporava sons, Chaplin va voler ridiculitzar la paraula en la seva sàtira sobre el capitalisme. De fet, els únics moments en què se sent alguna cosa similar a un diàleg és el discurs del director de la fàbrica, una caricatura de Henry Ford, i el moment en què Charlot canta, al final del film, en una llengua inventada, barreja de francès i italià.
No era la primera vegada, però, que utilitzava efectes de so. A "Luces de la ciudad", on s'explicava l'emotiva història entre el vagabund i una florista cega, ja s'havien utilitzat efectes de so, però és a "Temps moderns" on podem sentir per primer cop la veu de Charlot.
Mentre que altres estrelles del cinema mut com Buster Keaton no es van saber adaptar al nou panorama cinematogràfic, Chaplin va saber fer la transició, lenta però segura, cap al cinema sonor. De fet, cal recordar que un dels moments més recordats de la seva filmografia és el genial discurs final d'"El gran dictador".
L'ésser humà contra la màquina
El film mostra una explícita sàtira del capitalisme, en plena època de la Gran Depressió americana. En aquesta ocasió Charlot és un treballador d'una fàbrica de producció en cadena, que embogeix, és empresonat i posteriorment és alliberat en evitar un motí a la presó.
"Temps moderns" demostra el compromís de Chaplin amb els seus ideals. I és que l'artista va viure molts anys en la pobresa i sabia el que era, realment, passar gana. L'historial familiar dóna per a un drama. El seu pare era un alcohòlic que va morir de cirrosi i la seva mare va haver de ser ingressada per problemes mentals.
Aquesta infantesa difícil va marcar dràsticament tota la seva obra. Temes recurrents, també tractats en aquesta obra, són la pobresa, la gana, la hipocresia humana, els abusos d'autoritat i sobretot l'amor, representat en aquesta ocasió en la jove Paulette Godard, una noia pobra que, com Charlot, no té res.
Encara que el to és molt crític i agredolç, Chaplin, com en la majoria de pel·lícules, llança un missatge d'optimisme. A l'escena final fa somriure la jove, perquè recuperi l'esperança després de demanar-se pel sentit de la vida, en la pregunta "I per què continuar?".
La celebració dels 75 anys de l'estrena del film pot servir d'excusa perfecta per tornar a gaudir d'una filmografia plena d'obres mestres com "El chico" (1921), "La quimera de l'or" (1925), "El gran dictador" (1940) o "Candilejas" (1952).
Charlot es resisteix a parlar
"Temps moderns" es va estrenar el 1936 en plena efervescència del cinema sonor. El 1927 s'havia estrenat amb gran èxit "El cantante de jazz", el primer film sonor de la història del cine, i la 'indústria estava canviant. Chaplin, però, es resistia a entrar completament en aquestes noves possibilitats, sobretot perquè el seu personatge de Charlot es basava, en gran mesura, en la mímica i l'"slapstick" o gag físic visual.
Encara que el film incorporava sons, Chaplin va voler ridiculitzar la paraula en la seva sàtira sobre el capitalisme. De fet, els únics moments en què se sent alguna cosa similar a un diàleg és el discurs del director de la fàbrica, una caricatura de Henry Ford, i el moment en què Charlot canta, al final del film, en una llengua inventada, barreja de francès i italià.
No era la primera vegada, però, que utilitzava efectes de so. A "Luces de la ciudad", on s'explicava l'emotiva història entre el vagabund i una florista cega, ja s'havien utilitzat efectes de so, però és a "Temps moderns" on podem sentir per primer cop la veu de Charlot.
Mentre que altres estrelles del cinema mut com Buster Keaton no es van saber adaptar al nou panorama cinematogràfic, Chaplin va saber fer la transició, lenta però segura, cap al cinema sonor. De fet, cal recordar que un dels moments més recordats de la seva filmografia és el genial discurs final d'"El gran dictador".
L'ésser humà contra la màquina
El film mostra una explícita sàtira del capitalisme, en plena època de la Gran Depressió americana. En aquesta ocasió Charlot és un treballador d'una fàbrica de producció en cadena, que embogeix, és empresonat i posteriorment és alliberat en evitar un motí a la presó.
"Temps moderns" demostra el compromís de Chaplin amb els seus ideals. I és que l'artista va viure molts anys en la pobresa i sabia el que era, realment, passar gana. L'historial familiar dóna per a un drama. El seu pare era un alcohòlic que va morir de cirrosi i la seva mare va haver de ser ingressada per problemes mentals.
Aquesta infantesa difícil va marcar dràsticament tota la seva obra. Temes recurrents, també tractats en aquesta obra, són la pobresa, la gana, la hipocresia humana, els abusos d'autoritat i sobretot l'amor, representat en aquesta ocasió en la jove Paulette Godard, una noia pobra que, com Charlot, no té res.
Encara que el to és molt crític i agredolç, Chaplin, com en la majoria de pel·lícules, llança un missatge d'optimisme. A l'escena final fa somriure la jove, perquè recuperi l'esperança després de demanar-se pel sentit de la vida, en la pregunta "I per què continuar?".
La celebració dels 75 anys de l'estrena del film pot servir d'excusa perfecta per tornar a gaudir d'una filmografia plena d'obres mestres com "El chico" (1921), "La quimera de l'or" (1925), "El gran dictador" (1940) o "Candilejas" (1952).
