La ciència demostra que l'amor desactiva la capacitat de criticar la parella
Com diu la dita, l'amor és cec. Aquesta afirmació del sentit comú és ja pràcticament un fet científicament comprovat. Les últimes investigacions sobre el funcionament del cervell revelen que les persones que estan realment enamorades perden la capacitat de criticar les seves parelles, és a dir, es tornen incapaces de veure els seus defectes. En algun tipus d'amor i períodes, s'activa una regió del cervell que inhibeix el judici social i de l'avaluació de les persones.
L'amor és un dels objectes d'estudi de les reaccions cerebrals. Els estudis que des de fa uns quants anys es duen a terme en éssers humans i ratolins per conèixer el complex funcionament del cervell estan aportant informacions tan innovadores com sorprenents. Algunes d'aquestes dades s'han presentat en un seminari sobre amor i sexe organitzat per l'Obra Social de La Caixa. Allà la neurobiòloga Mara Dierssen, investigadora del Centre de Regulació Genòmica de Barcelona, ha explicat que quan ens enamorem "perdem la capacitat de criticar la nostra parella". Si més no, això és el que passa en els casos d'amor romàntic o maternal, en què s'ha detectat que, davant determinats sentiments, s'activen les mateixes regions del cervell.
Dierssen explica que, paral·lelament a aquesta estimulació que es produeix a les mateixes regions cerebrals, en els dos tipus d'amor es "desactiva" la zona encarregada del judici social i de l'avaluació de les persones. Se suprimeix, per tant, la capacitat de criticar els éssers estimats, una situació que es reprodueix tant en éssers humans com en animals.
L'amor, una reacció química
Les investigacions cerebrals estan ajudant a respondre a preguntes tan bàsiques, però també tan enigmàtiques i suggestives, com què passa al nostre interior quan ens enamorem i per què sentim desig sexual.
Per a Mara Dierssen, l'amor és una cosa simple: "una addicció química entre dues persones". Diu aquesta investigadora que quan existeix enamorament de veritat es donen, en més o en menys grau, una sèrie de circumstàncies comunes, com l'atracció física, el desig sexual o l'afecte i l'afecció duradora. Aquests sentiments desencadenen en el nostre interior un conjunt d'alteracions químiques que generen substàncies com la dopamina, responsable de la sensació d'atracció, o la serotonina, implicada en els pensaments obsessius.
Infidel per culpa dels gens
L'anàlisi de les hormones, així com de l'activitat cerebral, també ha permès constatar que el cervell d'homes i dones funciona de manera diferent pel que fa a l'amor i que qüestions com els diferents graus d'apetència sexual tenen una explicació científica. Dierssen assegura que "l'home té una gana sexual més constant, mentre que la dona és més sensitiva".
Fins i tot la infidelitat afecta de manera diferent unes i altres espècies. Se sap, per exemple, que només el 3% dels mamífers són monògams, entre ells les orques i l'home. Alguns experiments apunten que es pot comprovar que la monogàmia animal és genètica i que una simple manipulació dels gens d'aquests animals pot fer que els mascles siguin fidels a la seva parella. Aquest experiment només s'ha fet en ratolins, però desperta molt d'interès pel que passaria si s'apliqués a les persones. Les enquestes revelen que, a Espanya, un 15% de persones ha estat infidel algun cop i un 43% ho ha destitjat.
Dierssen explica que, paral·lelament a aquesta estimulació que es produeix a les mateixes regions cerebrals, en els dos tipus d'amor es "desactiva" la zona encarregada del judici social i de l'avaluació de les persones. Se suprimeix, per tant, la capacitat de criticar els éssers estimats, una situació que es reprodueix tant en éssers humans com en animals.
L'amor, una reacció química
Les investigacions cerebrals estan ajudant a respondre a preguntes tan bàsiques, però també tan enigmàtiques i suggestives, com què passa al nostre interior quan ens enamorem i per què sentim desig sexual.
Per a Mara Dierssen, l'amor és una cosa simple: "una addicció química entre dues persones". Diu aquesta investigadora que quan existeix enamorament de veritat es donen, en més o en menys grau, una sèrie de circumstàncies comunes, com l'atracció física, el desig sexual o l'afecte i l'afecció duradora. Aquests sentiments desencadenen en el nostre interior un conjunt d'alteracions químiques que generen substàncies com la dopamina, responsable de la sensació d'atracció, o la serotonina, implicada en els pensaments obsessius.
Infidel per culpa dels gens
L'anàlisi de les hormones, així com de l'activitat cerebral, també ha permès constatar que el cervell d'homes i dones funciona de manera diferent pel que fa a l'amor i que qüestions com els diferents graus d'apetència sexual tenen una explicació científica. Dierssen assegura que "l'home té una gana sexual més constant, mentre que la dona és més sensitiva".
Fins i tot la infidelitat afecta de manera diferent unes i altres espècies. Se sap, per exemple, que només el 3% dels mamífers són monògams, entre ells les orques i l'home. Alguns experiments apunten que es pot comprovar que la monogàmia animal és genètica i que una simple manipulació dels gens d'aquests animals pot fer que els mascles siguin fidels a la seva parella. Aquest experiment només s'ha fet en ratolins, però desperta molt d'interès pel que passaria si s'apliqués a les persones. Les enquestes revelen que, a Espanya, un 15% de persones ha estat infidel algun cop i un 43% ho ha destitjat.
