Francesc Vilanova: "L'arribada de Franco és la gran ocasió per extirpar el tumor republicà i separatista i sanar el cos nacional" (1: ha arribat Espanya)
El mes de febrer del 1939, la caiguda de Catalunya en mans de les tropes d'ocupació franquistes ja és al punt final, tot i que encara queden dos mesos per a la fi de la guerra. És, precisament en aquest moment, quan es produeix la gran onada de l'exili. Per parlar sobre aquesta qüestió, el portal de notícies 3cat24 ha entrevistat l'historiador Francesc Vilanova, un expert sobre l'exili català del 1939 i el primer franquisme a Catalunya. Francesc Vilanova és professor d'Història Contemporània a la UAB i director de l'Arxiu Històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer, a més de membre del Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica. L'historiador també ha publicat i editat diversos llibres i ha col·laborat en diverses obres col·lectives.
El mes de febrer del 1939, la caiguda de Catalunya ja és al punt final, tot i que encara queden dos mesos per al final de la guerra. Què representa l'"ha arribat Espanya" en territori català?
Suposa la destrucció radical del projecte republicà i catalanista i l'inici d'un duríssim procés de repressió política, cultural, lingüística i social sobre el moviment obrer. També suposa el moment clau en el qual el nacionalisme espanyol més radical veu l'ocasió històrica de liquidar d'una vegada per sempre aquest molest nacionalisme català -aquest separatisme, que ells en diuen,- que durant dècades havia estat limitant les aspiracions espanyoles de la societat catalana. És com una operació quirúrgica, en la qual l'"ha arribat Espanya" és la gran ocasió per poder extirpar el tumor republicà, obrerista, anarquista, comunista, però també separatista, sanar així el cos nacional i, definitivament, incorporar Catalunya a Espanya.
Com pretén Espanya sanar Catalunya?
Sana per la via violenta mitjançant una operació quirúrgica, segurament sense anestèsia. D'una banda, engega un llarg i extens procés de repressió que va des de la depuració de l'administració pública fins als afusellaments, passant per les confiscacions de béns, de patrimonis, les penes de presó o els consells de guerra amb la idea, en primera instància, de castigar tots aquells elements que havien resistit l'Espanya franquista al costat republicà. De l'altra, pretén castigar aquells elements de dubtosa fidelitat, per la seva trajectòria, i deixar el país a zero per poder llançar un segon procés de repressió, ara contra els elements que s'oposin a la dictadura.
El règim vol sanar Catalunya capgirant l'esquema de funcionament del país. Això vol dir prohibint l'ús social, col·lectiu i públic de la llengua catalana. Perquè del que es tracta no és tant de perseguir tothom que parla en català, sinó de deixar la llengua catalana en una situació tan lamentable que acabi desapareixent o convertint-se en una llengua residual a causa de l'absoluta manca d'ús social que se'n pot fer. També intervé sobre el sistema educatiu, comunicatiu i sobre tota la xarxa social obrerista que té una llarga tradició al país. En definitiva, s'intervé d'una forma dràstica, radical, duríssima i sempre amb la idea que no només no es torni a repetir la República, sinó que tampoc es repeteixin les causes que la van portar.
Parlant d'educació, com l'afecta el nou règim que s'instaura?
La primera afectació és en la llengua catalana: la seva eradicació dins l'àmbit escolar, dels plans d'estudis, dels llibres de text i de totes les pràctiques pedagògiques. Una segona part és la depuració del sistema educatiu que afecta tots aquells mestres que han construït durant la República un sistema extremadament avançat per l'època. És el cas d'Artur Martorell, un dels principals caps de l'educació municipal barcelonina i pedagog reconegut, que és depurat el 1939 i l'envien a treballar als serveis funeraris. També afecta la coeducació. Evidentment, s'ha acabat com un element de qualitat educativa: hi ha escoles per a nens, i escoles per a nenes i s'imposa la religió catòlica en el seu vessant més absolutament integrista i radical. Es diu missa cada dia, es passa el rosari... També es militaritza l'educació, amb l'acte d'apujar i d'abaixar la bandera i les desfilades, entre altres. La pressió és molt terrible. Després, però, es farà de més i de menys, hi haurà mestres depurats que, per exemple, organitzen acadèmies privades d'educació.
Molts alts càrrecs seran ocupats per gent forana. Els mestres també?
Això és el que es va dir durant molts anys, però les investigacions més recents no indiquen que hi hagi una onada de mestres de fora, com un element de castellanització de l'educació. Així ho conclou el professor Francisco Morente, que ha treballat sobre aquesta qüestió. El que és cert és que els alts nivells de la nova administració franquista estaran ocupats per elements majoritàriament de fora de Catalunya, per la senzilla raó que són els nous elements de confiança del règim. Catalunya s'ha passat tres anys en zona roja. En l'àmbit provincial i local, però, serà bàsicament gent del país.
Quin paper tindrà l'Església en aquest nou Estat?
Fonamental. És una de les potes del nou estat, tant als inicis com al final de la dictadura. L'estat franquista es construeix sobre l'exèrcit, la falange i l'Església. D'aquestes potes, la falangista és pràcticament inexistent a finals de la dictadura, un aparell burocràtic més de l'Estat que serveix bàsicament per fer carrera professional. Però, en canvi, l'Església i l'exèrcit són dues potes permanents. L'església catòlica espanyola és l'aliada fidel de la dictadura, justificada en la persecució religiosa i tota l'onada anticlerical a la zona republicana, i que imposarà una línia oficialista fins a gairebé el final de la dictadura. La prova és que l'església espanyola, com a institució, no ha arribat a condemnar mai el cop del 18 de juliol.
Amb l'exili, gran part de la intel·lectualitat catalana se'n va. Catalunya es queda sense escriptors, periodistes... Com ho afronta? Qui passa a ocupar el lloc de la intel·lectualitat desapareguda?
Això és important i complex. Hi ha un procés d'intentar substituir i omplir el buit deixat pels republicans i els catalanistes tant a la universitat, un dels punts centrals d'un país i que s'ha convertit en una mena de botí de guerra repartit entre els vencedors, com en altres àmbits des d'institucions culturals, com l'Ateneu Barcelonès o la mateixa premsa que sobreviu a la guerra, que vol dir la premsa espanyola en castellà, tipus "La Vanguardia" o "Solidaridad Nacional". Aquí intenten arrelar-se o sortir alguns elements que tenen la pretensió de convertir-se en els intel·lectuals de la nova situació. Ocupen un lloc i expliquen als catalans que és això, de la Nueva Espanya, i quin és el seu paper al món, sobretot quan comenci la Segona Guerra Mundial. Aquesta substitució, en molts casos, no acaba de reeixir i acaben perduts. Després hi haurà, sobretot a partir del 1942-43, un fil clandestí de gent que s'ha quedat o que van tornant lentament i que des d'una posició, no exactament clandestina, però al marge del sistema oficial organitzat, intentarà recuperar els fils que s'han trencat d'abans de la guerra o intentaran empènyer alguna activitat que permeti sobreviure l'ús i el consum de la cultura catalana. Aquest complex panorama facilitarà la supervivència de fils culturals, que, d'altra manera, segurament haurien desaparegut.
Segona part (l'exili)
Tercera part (el reclutament)
Suposa la destrucció radical del projecte republicà i catalanista i l'inici d'un duríssim procés de repressió política, cultural, lingüística i social sobre el moviment obrer. També suposa el moment clau en el qual el nacionalisme espanyol més radical veu l'ocasió històrica de liquidar d'una vegada per sempre aquest molest nacionalisme català -aquest separatisme, que ells en diuen,- que durant dècades havia estat limitant les aspiracions espanyoles de la societat catalana. És com una operació quirúrgica, en la qual l'"ha arribat Espanya" és la gran ocasió per poder extirpar el tumor republicà, obrerista, anarquista, comunista, però també separatista, sanar així el cos nacional i, definitivament, incorporar Catalunya a Espanya.
Com pretén Espanya sanar Catalunya?
Sana per la via violenta mitjançant una operació quirúrgica, segurament sense anestèsia. D'una banda, engega un llarg i extens procés de repressió que va des de la depuració de l'administració pública fins als afusellaments, passant per les confiscacions de béns, de patrimonis, les penes de presó o els consells de guerra amb la idea, en primera instància, de castigar tots aquells elements que havien resistit l'Espanya franquista al costat republicà. De l'altra, pretén castigar aquells elements de dubtosa fidelitat, per la seva trajectòria, i deixar el país a zero per poder llançar un segon procés de repressió, ara contra els elements que s'oposin a la dictadura.
El règim vol sanar Catalunya capgirant l'esquema de funcionament del país. Això vol dir prohibint l'ús social, col·lectiu i públic de la llengua catalana. Perquè del que es tracta no és tant de perseguir tothom que parla en català, sinó de deixar la llengua catalana en una situació tan lamentable que acabi desapareixent o convertint-se en una llengua residual a causa de l'absoluta manca d'ús social que se'n pot fer. També intervé sobre el sistema educatiu, comunicatiu i sobre tota la xarxa social obrerista que té una llarga tradició al país. En definitiva, s'intervé d'una forma dràstica, radical, duríssima i sempre amb la idea que no només no es torni a repetir la República, sinó que tampoc es repeteixin les causes que la van portar.
Parlant d'educació, com l'afecta el nou règim que s'instaura?
La primera afectació és en la llengua catalana: la seva eradicació dins l'àmbit escolar, dels plans d'estudis, dels llibres de text i de totes les pràctiques pedagògiques. Una segona part és la depuració del sistema educatiu que afecta tots aquells mestres que han construït durant la República un sistema extremadament avançat per l'època. És el cas d'Artur Martorell, un dels principals caps de l'educació municipal barcelonina i pedagog reconegut, que és depurat el 1939 i l'envien a treballar als serveis funeraris. També afecta la coeducació. Evidentment, s'ha acabat com un element de qualitat educativa: hi ha escoles per a nens, i escoles per a nenes i s'imposa la religió catòlica en el seu vessant més absolutament integrista i radical. Es diu missa cada dia, es passa el rosari... També es militaritza l'educació, amb l'acte d'apujar i d'abaixar la bandera i les desfilades, entre altres. La pressió és molt terrible. Després, però, es farà de més i de menys, hi haurà mestres depurats que, per exemple, organitzen acadèmies privades d'educació.
Molts alts càrrecs seran ocupats per gent forana. Els mestres també?
Això és el que es va dir durant molts anys, però les investigacions més recents no indiquen que hi hagi una onada de mestres de fora, com un element de castellanització de l'educació. Així ho conclou el professor Francisco Morente, que ha treballat sobre aquesta qüestió. El que és cert és que els alts nivells de la nova administració franquista estaran ocupats per elements majoritàriament de fora de Catalunya, per la senzilla raó que són els nous elements de confiança del règim. Catalunya s'ha passat tres anys en zona roja. En l'àmbit provincial i local, però, serà bàsicament gent del país.
Quin paper tindrà l'Església en aquest nou Estat?
Fonamental. És una de les potes del nou estat, tant als inicis com al final de la dictadura. L'estat franquista es construeix sobre l'exèrcit, la falange i l'Església. D'aquestes potes, la falangista és pràcticament inexistent a finals de la dictadura, un aparell burocràtic més de l'Estat que serveix bàsicament per fer carrera professional. Però, en canvi, l'Església i l'exèrcit són dues potes permanents. L'església catòlica espanyola és l'aliada fidel de la dictadura, justificada en la persecució religiosa i tota l'onada anticlerical a la zona republicana, i que imposarà una línia oficialista fins a gairebé el final de la dictadura. La prova és que l'església espanyola, com a institució, no ha arribat a condemnar mai el cop del 18 de juliol.
Amb l'exili, gran part de la intel·lectualitat catalana se'n va. Catalunya es queda sense escriptors, periodistes... Com ho afronta? Qui passa a ocupar el lloc de la intel·lectualitat desapareguda?
Això és important i complex. Hi ha un procés d'intentar substituir i omplir el buit deixat pels republicans i els catalanistes tant a la universitat, un dels punts centrals d'un país i que s'ha convertit en una mena de botí de guerra repartit entre els vencedors, com en altres àmbits des d'institucions culturals, com l'Ateneu Barcelonès o la mateixa premsa que sobreviu a la guerra, que vol dir la premsa espanyola en castellà, tipus "La Vanguardia" o "Solidaridad Nacional". Aquí intenten arrelar-se o sortir alguns elements que tenen la pretensió de convertir-se en els intel·lectuals de la nova situació. Ocupen un lloc i expliquen als catalans que és això, de la Nueva Espanya, i quin és el seu paper al món, sobretot quan comenci la Segona Guerra Mundial. Aquesta substitució, en molts casos, no acaba de reeixir i acaben perduts. Després hi haurà, sobretot a partir del 1942-43, un fil clandestí de gent que s'ha quedat o que van tornant lentament i que des d'una posició, no exactament clandestina, però al marge del sistema oficial organitzat, intentarà recuperar els fils que s'han trencat d'abans de la guerra o intentaran empènyer alguna activitat que permeti sobreviure l'ús i el consum de la cultura catalana. Aquest complex panorama facilitarà la supervivència de fils culturals, que, d'altra manera, segurament haurien desaparegut.
Segona part (l'exili)
Tercera part (el reclutament)
