D'on ve la tradició de fer cagar el tió?

Donar cops de bastó al tió i que aquest ens regali dolços i xocolatines. Qui no té present aquest record d'infantesa? Ara que som a les festes de Nadal, arriba el moment pels més menuts de la casa que fa dies que alimenten el tió familiar per tal que els hi "cagui" moltes sorpreses. Però, d'on ve el costum de fer cagar el tió?

La tradició diu que es fa la nit o el dia de Nadal. Es tracta d'una tradició pròpia de Catalunya que també comparteixen alguns pobles de l'Aragó, i que deixa força parades les persones que són de fora.

Un tros de fusta que menja, que beu i que el dia de Nadal caga torrons, cava i, avui en dia, figuretes de xocolata, llaminadures i, fins i tot, joguines.

Els experts apunten que es tracta d'un costum molt antic, que ha evolucionat molt, però que pot tenir l'origen en les tradicions precristianes.

Per una banda, picar el tió pot venir d'un antic ritual per fer despertar la natura el dia del solstici d'hivern.

A més a més, els troncs --o tions-- servien per fer foc a la llar, al voltant de la qual fa molts segles se celebraven els antics cultes als avantpassats i se'ls oferien aliments. El fum, la xemeneia, era una via de comunicació amb els ancestres.

Josefina Roma i Riu, professora emèrita d'Antropologia a la UB, va explicar fa uns anys a TV3 en què consistia la creença:

"Els avantpassats el que feien és prendre la part espiritual dels aliments, i l'altra part es quedava aquí i se la menjaven els descendents, sobretot els nens. Aquest és l'origen d'aquests regals per als nens."

Amb el cristianisme desapareix el culte als avantpassats, la tradició evoluciona i el tió es converteix en una festa infantil del dia de Nadal. Fins fa pocs anys, però, el tió encara es cremava de Nadal a Cap d'Any i la cendra es llançava al camp.

Del parenostre a remullar el bastó

Antigament, era costum que presidís la cerimònia el més vell de la casa, que a vegades beneïa el tió amb vi.

El tió era un tros de soca sense cara ni barretina i amb algun forat amagat. Abans de fer-lo cagar, els infants anaven a resar un parenostre en una altra habitació.

Amb la laïcitat, aquest costum ha canviat molt i, a moltes cases, els nens remullen el bastó amb què piquen el tió o l'escalfen al forn o al radiador.

Les cançons canvien segons les comarques, les poblacions i fins i tot les cases. Al programa "Fa la la" de l'S3, han fet la seva versió de la cançó popular del "Caga, tió":

De tradició rural a massiva

Al tió també se'l coneix amb altres noms, com soca a Ponent o la "xoca" o "tronca" a l'Aragó. 

És una tradició que té les arrels en àmbits rurals. Josefina Roma recordava que, mentre a les ciutats l'entrega dels regals la feien els Reis, als pobles només es feia cagar la soca. 

Amb l'arribada de la democràcia, l'escola es va convertir en el centre de difusió de les tradicions populars i el tió s'ha escampat de manera massiva. S'ha humanitzat, se li ha pintat cara i se li han posat potes.

El que era un acte íntim, familiar, s'ha obert també al públic i fins al punt de tenir els tions populars. Però tot i els anys, o els segles, hi ha una cosa que es manté, la màgia, aquest moment d'aixecar la manta que converteix el tió en el tros de fusta més estimat.