Fer cagar el tió: una tradició d'origen precristià?

La nit de Nadal, o el dia de Nadal, a Catalunya és tradició fer cagar el tió, un tros de fusta que menja, que beu i que el dia de Nadal caga torrons, cava i, avui en dia, figuretes de xocolata, llaminadures i joguines.
Fer cagar el tió: una tradició d'origen precristià?
Catalunya

Fer cagar el tió: una tradició d'origen precristià?

La nit de Nadal, o el dia de Nadal, a Catalunya és tradició fer cagar el tió, un tros de fusta que menja, que beu i que el dia de Nadal caga torrons, cava i, avui en dia, figuretes de xocolata, llaminadures i joguines.
Redacció
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

La nit de Nadal, o el dia de Nadal, a Catalunya és tradició fer cagar el tió.

Fer cagar el tió és una tradició pròpia de Catalunya que també comparteixen alguns pobles de l'Aragó i que deixa força parades les persones que són de fora. Un tros de fusta que menja, que beu i que el dia de Nadal caga torrons, cava i, avui en dia, figuretes de xocolata, llaminadures i joguines. Els experts apunten que es tracta d'un costum molt antic, que ha evolucionat molt, però que pot tenir l'origen en les tradicions precristianes.

Els tions serveixen per fer foc a la llar, al voltant de la qual fa molts segles se celebraven els antics cultes als avantpassats i se'ls oferien aliments. El fum, la xemeneia, és una via de comunicació amb els ancestres.

Josefina Roma, professora emèrita d'Antropologia a la UB, explica que "els avantpassats el que fan és prendre la part espiritual dels aliments, i l'altra part queda i s'ho mengen els descendents, sobretot els nens. Aquest és l'origen d'aquests regals per als nens".

Amb el cristianisme desapareix el culte als avantpassats, la tradició evoluciona i el tió es converteix en una festa infantil del dia de Nadal. Fins fa pocs anys, però, el tió encara es cremava de Nadal a Cap d'Any i la cendra es llançava al camp.

Picar el tió pot venir d'un antic ritual per fer despertar la natura el dia del solstici d'hivern.

Antigament era costum que presidís la cerimònia el més vell de la casa, que a vegades beneïa el tió amb vi. El tió era un tros de soca sense cara ni barretina i amb algun forat amagat. Abans de fer-lo cagar, els infants anaven a resar un parenostre  en una altra habitació. Amb la laïcitat, aquest costum ha canviat, i molt, i a moltes cases els nens remullen el bastó amb què piquen el tió o l'escalfen al forn o al radiador.

Les cançons canvien segons les comarques, les poblacions i fins i tot les cases. El tió, la soca a ponent o la "xoca" o "tronca" a l'Aragó és una tradició que s'ha mantingut sobretot en àmbits rurals.

Roma recorda que "mentre que a les ciutats fa anys que es fan els Reis, als pobles no es feien fa dos generacions. No es feien els Reis. Fer cagar la soca i prou."

Amb la democràcia, l'escola es converteix en el centre de difusió de les tradicions populars i el tió s'escampa de manera massiva. S'humanitza, se li pinta cara i s'hi posen potes. El que era un acte íntim, familiar, s'obre també al públic i apareixen els tions populars. Es manté, però, la màgia, aquest moment d'aixecar la manta, que converteix el tió en el tros de fusta amb més seguidors.

VÍDEOS RELACIONATS