Entre l'immobilisme i la pastanaga
Mai ningú podrà retreure a Mariano Rajoy haver cedit als independentistes. Passarà a la posteritat com a gran defensor de l'Espanya eterna i immutable, castellana, impertèrrita a la diversitat que acull. Els llibres d'història, si el citen, no podran dir que va negociar amb Catalunya ni la independència, ni la fiscalitat, ni la defensa que un estat plural hauria d'exercir de totes les seves llengües, cultures i identitats. Però probablement el judici amb ell serà sever. Perquè no oferir solucions i omplir-se la boca de Constitució i no admetre que Espanya no és Castella és mentir. Això sí, si les enquestes no erren, el seu mandat haurà estat exigu. Quatre anys. Presidents de govern brevíssims tenen pàgines més extenses en el museu de la història. Entre ells, aquells federalistes del XIX. Ja aleshores, Pi i Margall i el més oblidat Figueras somiaven -com encara fan alguns- en la visió grupal de les realitats nacionals dels pobles ibèrics. Segle i mig després, Espanya segueix parlant de regeneració, d'uns pocs grans milionaris que ho maneguen tot, del poder del clergat... No ha canviat res a Espanya que faci pensar que el miratge d'aquella primera república sigui menys irrealitzable del que plantegen els sobiranistes. I és tant o més faltat de realisme assegurar que la tercera via és l'única possible. Per molt que els que hi creuen de veritat, amb aquell punt de candidesa de la qual també gallegen els independentistes, ovacionin el primer secretari del PSC per la seva irredempta visió de la realitat que li fa veure miratges de majories pactistes en el desert de la política ancorada en el segle XX. Trenta anys d'intents, coronats amb un "Apoyaré", haurien de ser una demostració suficient que l'única via que val és la de l'Espanya eterna encarnada en els hereus de la Restauració i el seus succedanis posteriors imposats per la força dels canons.
Si la globalització ha mostrat alguna cosa és que en el magma igualitari no és el mateix ser porteny de Buenos Aires que parisenc, moscovita o veí de Brooklyn... menys encara de Bali o de Costa d'Ivori. I que als habitants de cada racó de món els agrada reconèixer-se i diferenciar-se del poble veí per demostrar que, en aquest "melting-pot" mundial, malgrat totes les semblances, cada port té un encant particular. Per què insistir, doncs, a dir que el món camina cap a una integració més gran (quants països dius que hi ha a l'ONU?), com assegura el redactor dels discursos de Felip i Rajoy? Quin sentit té negar la realitat si no és per aferrar-se al passat i als beneficis d'un "statu quo" pervers i cec a l'evidència? Entre no fer res i la pastanaga d'un pacte sempre promès, efectivament han sorgit terceres vies, però no són les que es presenten com a tals. D'aquí un any ¿si els sobiranistes no han tirat ja pel dret amb la seva tercera via- el votants tindran l'opció de canviar-ho tot i aquesta vegada hi ha altres carrils: que Podem farà una sacsejada, que Ciutadans pot tenir la clau... Tot i que el seu discurs i el seu aspecte, a mesura que va creixent en expectatives de vot, cada vegada s'assemblen més als partits espanyols tradicionals que van abandonar el seu regeneracionisme ja fa massa anys.
