25 de novembre
Dos anys exactes després que Mas va perdre dotze diputats i que el sobiranisme va guanyar les eleccions al Parlament, el president de la Generalitat, a qui li agraden les metàfores nàutiques i les dates assenyalades (el 9-N era un dia ple de simbolismes), s'ha posat com a límit aquell dia, el 25, per explicar quins són els pròxims passos a seguir. Enfortit per la votació de fa una setmana, Mas vol consumar -almenys- un any més de legislatura amb l'esperança que el govern que surti de les eleccions generals de la tardor del 2015 sigui més flexible i permeti un referèndum legal. Ho haurà de ser si les enquestes es confirmen i el PP perd una majoria absoluta que ara li permetria negociar des de la superioritat numèrica. Prefereixen arriscar-se a perdre-la i que siguin uns altres els que negociïn el que sembla innegociable. O que els suports d'UPiD endurissin encara més la posició. En el joc podria fer-hi també el seu paper el socialisme, que, de la mà d'Iceta, ja s'ha mostrat favorable a un pacte llarg al Parlament, més enllà dels pressupostos. El problema és que, tot i la versemblança del pla, ara enlloc ningú entendria allò amb què més d'un cop s'havia especulat, la sociovergència.
Mas es veu obligat a fer entendre la seva necessitat d'un any més a tot el sobiranisme. No només a les forces polítiques, a qui les reunions de dijous passat van permetre posicionar-se clarament, sinó a tots aquells que des de la societat civil empenyen -convocatòria rere convocatòria- per l'estat propi. La necessitat de mantenir el lideratge davant l'opinió pública internacional, la manera com s'han salvat els obstacles que han anat apareixent pel camí fins ara i la feina que encara quedaria per fer serien els arguments clau per al president. Probablement els que van sortir al carrer el 9-N ho podrien entendre. D'altres també perquè, si no volen aprovar uns pressupostos autonòmics, tampoc deuen voler guanyar unes eleccions autonòmiques.
